Premi Lletra d'Or
El Premi Lletra d'Or és una distinció privada i independent de qualsevol institució o empresa editorial que, des de 1956, es concedeix a Barcelona, i premia cada any al millor llibre de l'any anterior publicat en llengua catalana.[1][2]
El premi no està dotat econòmicament i el guanyador rep un botó de solapa creat per Manuel Capdevila i Massana que representa una lletra "phi"(Φ) grega d'or, símbol clàssic de l'equilibri. El premi va néixer el 1956 per iniciativa d'un grup de nou amics escriptors i afeccionats a la literatura en català. Els creadors del premi i primer jurat foren: Enric Badosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Antoni Comas, Fèlix Cucurull, Gonçal Lloveras, Joan Teixidor, Frederic-Pau Verrié i Antoni Vilanova.[3]
Es van constituir en jurat ells mateixos i van establir els criteris, mai s'ha fet un reglament escrit per a triar a l'obra guanyadora. Un dels criteris és que només pot premiar-se una vegada a un autor. Un altre, que els membres del jurat participen en les eleccions per última vegada l'any que compleixen cinquanta anys, i designen personalment al seu successor.
Una de les tradicions instaurades des de la primera edició és que l'editor del llibre guanyador ha de convidar a un bon sopar el jurat i l'autor de l'obra. En el transcurs del sopar un joier de la família Capdevila, lliura el premi, al guanyador. Manuel Capdevila i Massana des de l'any 1956 al 1976. Joaquim Capdevila i Gaya des de l'any 1977 al 2001. Manel Capdevila i Coral des de l'any 2002.
Paral·lelament, s'espera que l'editor de l'obra guanyadora "faci ús i abús del premi", com diu el propi jurat, premiant l'autor d'alguna manera, ja sigui amb una prima econòmica, o en imprimir noves edicions del llibre. El premi, que ja s'ha celebrat en cinquanta i ú edicions, té un gran prestigi en l'àmbit cultural català, tant per la qualitat de les obres guanyadores, com pel prestigi dels membres del jurat. El premi està considerat com «un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes».[4]També s'aprecia molt l'originalitat i simpatia amb que es lliura el premi, i la seva independència, al no estar sotmès als interessos de cap empresa editora ni institució.
Guanyadors
- 1956 Salvador Espriu per Final del laberint
- 1957 Josep Pla per Barcelona
- 1958 Josep Carner per Absència
- 1959 Ramon d'Abadal i de Vinyals per Els primers comtes catalans
- 1960 Clementina Arderiu per És a dir
- 1961 Josep Vicenç Foix per Onze Nadals i un Cap d'Any
- 1962 Joan Oliver (Pere Quart) per Vacances pagades
- 1963 Joan Fuster per Nosaltres els valencians
- 1964 Josep Benet i Morell per Maragall i la Setmana Tràgica
- 1965 Jordi Rubió per La cultura catalana, del Renaixement a la Decadència
- 1966 Manuel de Pedrolo per Cendra per Martina
- 1967 Gabriel Ferrater per Teoria dels cossos
- 1968 Marià Manent per Com un núvol lleuger
- 1969 Xavier Rubert de Ventós per Teoria de la sensibilitat
- 1970 Joan Teixidor per Quan tot es trenca
- 1971 Alexandre Cirici per L'art català contemporani
- 1972 Joan Coromines per Lleures i converses d'un filòleg
- 1973 Maurici Serrahima per Del passat quan era present
- 1974 Joan Vinyoli per I encara les paraules
- 1975 Vicent Andrés Estellés per Les pedres de l'àmfora
- 1976 Mercè Rodoreda per Mirall trencat
- 1977 Miquel Martí i Pol per El llarg viatge
- 1978 Pere Gimferrer per L'espai desert
- 1979 Pere Calders per Invasió subtil i altres contes
- 1980 Miquel Batllori per A través de la història i de la cultura
- 1981 Joan Brossa per Rua de llibres
- 1982 Josep Maria Llompart per La capella dels Dolors i altres poemes
- 1983 Josep Maria Nadal i Farreras i Modest Prats i Domingo per Història de la llengua catalana
- 1984 Xavier Benguerel per Appassionata
- 1985 Joan Francesc Mira per Crítica de la nació pura[5]
- 1986 Maria Àngels Anglada per Sandàlies d'escuma
- 1987 Feliu Formosa per Semblança
- 1988 Blai Bonet per El jove
- 1989 Josep M. Castellet per Els escenaris de la memòria
- 1990 Jordi Sarsanedas per Fins a un cert punt
- 1991 Francesc Parcerisas per Triomf del present
- 1992 Narcís Comadira per En quarantena
- 1993 Terenci Moix per El sexe dels àngels
- 1994 Ramon Solsona per Les hores detingudes
- 1995 Carme Riera per Dins el darrer blau
- 1996 Joaquim Molas per Obra crítica I
- 1997 Jaume Cabré per L'ombra de l'eunuc
- 1998 Josep Palau i Fabre per Estimat Picasso
- 1999 Martí de Riquer per Quinze generacions d'una família catalana
- 2000 Quim Monzó per Vuitanta-sis contes
- 2001 Màrius Serra per Verbàlia
- 2002 Baltasar Porcel per L'emperador o l'ull del vent
- 2003 Montserrat Abelló per Al cor de les paraules
- 2004 Emili Teixidor per Pa negre
- 2005 Empar Moliner per T'estimo si he begut
- 2006 Josep Maria Espinàs per A peu per Mallorca
- 2007 Sergi Pàmies per Si menges una llimona sense fer ganyotes
- 2008 Lluïsa Cunillé per Après moi, le déluge[6]
- 2009 Julià Guillamon per El dia revolt: literatura catalana de l'exili
- 2010 Joan Daniel Bezsonoff per Una educació francesa
- 2011 Jordi Puntí per Maletes perdudes[7]
- 2012 Perejaume per Pagèsiques[8]
Referències
- ↑ «Premi Lletra d'Or», Lletra, la literatura catalana a internet, consultat el 25 de maig de 2012
- ↑ «Lletra d’Or», Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona, Gran Enciclopèdia Catalana, Consulta el 25 de maig de 20122,
- ↑ Lletra, la literatura catalana a internet, ibídem
- ↑ «Jordi Puntí guanya el premi Lletra d'Or», ara.cat, 16 de març de 2011, consulta el 25 de maig de 2012
- ↑ «Mira, Joan F.», Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Consulta el 25 de maig de 2012
- ↑ «Lluïsa Cunillé rep el Premi Lletra d’Or 2008 per ‘Après moi le déluge’», sies.tv, 24 de maig de 2008,
- ↑ ara.cat, 16 de març de 2011, consulta el 25 de maig de 2012
- ↑ «'Pagèsiques', de Perejaume, Premi Lletra d'Or 2012», ara.cat, 30 de maig de 2012,