San Martín de Oscos

San Martín de Oscos és un concejo asturià localitzat a la comarca de l'Eo-Navia vora al límit amb Galícia. Limita al nord amb el concejo d'Illano, al sud amb Grandas de Salime, a l'est amb Pesoz i a l'oest amb Santa Eulalia i Villanueva de Oscos. L'extensió total és de 66,28 km². La seva xarxa viària s'articulaal voltant de la comarcal AS-13, que entra per Vegadeo en direcció a Pesoz.

És un dels municipis d'Asturies en els quals es parla gallec.^[2]

Geografia

Des del punt de vista geològic cal dir que San Martín, presenta unes característiques similars als concejos occidentals. El seu terreny és en la seva major part cambrià i silurià, amb predomini de la pissarra, deformat per la orogènia herciniana. La consistència de les faixes de pissarra és variable, trencant-se la majoria d'elles en fulles més o menys grans, i convertint-se en material de teulada de cases. Cal destacar també l'existència d'una faixa de quarsita, com la qual s'estén des de Piorno fins a Boimouro. Ortogràficament parlant, podem diferenciar dues zones en el concejo. La septentrional, presenta una topografia molt més complicada, amb la presència de grans pendents, sent els cordals de San Isidro i del Eirelo les seves altures més destacades. També presenta aquesta zona, les conques dels rius més importants com el Sotuelo, el Ahio i el Ferreira, formant grans i profundes valls.

L'altra zona correspon a la zona meridional, i comprèn un relleu molt més suau amb altituds que ronden els 900 metres, com el munti Marón (899 m) i el Sivela (888 m). És una zona fèrtil i de cultiu fàcil, donant-se en ella unes condicions per a la vida humana molt més favorables que en la seva part spetentrional. Els seus rius més importants són el Ahio, el Sotuelo i el Ferreira, desembocant els dos últims en el primer, que al seu torn aboca les seves aigües en el Agüeira en Pesoz. Pertanyen tots ells a la conca del ric Navia i discorren per la zona septentrional. De la seva zona més fèrtil cal esmentar al riu San Martín o Candal, també afluent del Agüeira. A part de tots aquests rius, San Martín és terra de nombrosos rierols i rierols que van ser aprofitats temps enrere en molins i ferrerías. El seu clima, àdhuc dintre del general asturià, és molt fred i dur a l'hivern, amb estius frescos i curts. Són freqüents en èpoques invernales les nevades, arribant-se a produir aquestes de manera copiosa i dificultant seriosament les comunicacions per carretera del concejo. Respecte a la seva vegetació, cal diferenciar de la mateixa manera, la vegetació de muntanya i la de ribera, sent els boscos de castanyer, roures i pineda els de major presència en el concejo. Les seves zones meridionals presenten un terreny molt més fèrtil i cultivable, produint-se cereals com el blat, sègol i blat de moro, a més de bones quantitats de patata.

Capital

La capital del concejo és San Martín, emplaçada en la part meridional del territori. Està situada a una altitud de 697 metres i en ella s'agrupa el nucli de població més important del concejo amb més de la meitat del total d'habitants. San Martín es troba emmarcat dintre de la comarca dels Oscos, contant tota la zona amb un marcat i característic dialecte molt semblat al gallec.

Evolució demogràfica

La nota més característica de San Martín de Oscos durant bona part del segle XX, és la presència d'alts i baixos de població fins a la dècada dels seixanta que es registra la seva cota més alta amb 2.024 habitants. A partir d'aquesta data el que realment és característic de la seva població, és la pèrdua paulatina i constant d'ella, caient a nivells seriosament preocupants que ens mostren una densitat avui dia de 8,4 hab./km2. Aquest descens que s'observa, té la seva causa principal en el moviment migratori produït per motius laborals, sobretot de les dones joves, que arriba a alterar l'estructura demogràfica de la zona, on veiem un envelliment de la població i un desequilibri de sexes, sent majoritaris els homes, i que ens mostren una piràmide de població invertida.

La població actual es divideix en quatre parròquies que són les de Santa Leocadia de Illano, Santa María de Labiarón, San Martín de Oscos i Santiago de Pesoz, sent San Martín l'única que supera les 100 persones. També cal ressenyar com es va dir anteriorment, que la major part de la població es localitza en la seva part meridional, que presenta un terreny molt més apte per a la vida. Des del punt de vista econòmic, San Martín de Oscos presenta una gran dependència del sector primari generant un 83,10% de les ocupacions locals. La ramaderia és el motor que impulsa la seva economia, sent el bestiar boví el de major presència en el seu territori, clarament orientat cap a la producció de carn. Pel que fa al cultiu i ús del sòl, els cultius tradicionals de cereals, leguminosas i hortalisses són els més destacats, sent el autoconsumo la seva finalitat primordial. El sector secundari de la indústria i la construcció, tot just té repercussió en el concejo, representant a un 3,87% de la població activa, pertanyent la majoria a edificació i obres públiques.

Encara que avui gairebé no tingui representació, cal destacar la influència de les ferrerías artesanes durant el segle XVII, que utilitzaven el ferro de la zona. Del sector terciari dels serveis cal ressaltar que ha estat l'únic que va en augment, representant en l'actualitat al 13,03% de les ocupacions. Aquest creixement es deu sobretot a l'augment del turisme rural i actiu, habilitant-se en la zona per a tal efecte, diverses cases de llogaret i hostals-restaurants que oferixen els plats típics i tradicionals de la zona dels Oscos.

Parròquies

Història

La història del concejo de San Martín de Oscos presenta els mateixos trets que els altres de la zona dels Oscos en l'època prehistòrica i l'edat antiga i moderna fins a 1154, presentant una història comuna amb Santa Eulalia fins al moment de l'emancipació episcopal en 1584. La primera presència humana en territori de San Martín es remunta al període neolític, com així podem aventurar gràcies a les restes tumulars trobats en Os Pedrousos (Teixeira). Així mateix van aparèixer restes d'antigues explotacions mineres en Arruñada, Piorno, Covas del Resalao, i les valls del Sotuelo i el Ahío. Dintre de l'edificació castrenya cal destacar els trobats a San Isidro i el Pic de la Mina, prop de Bousoño situats ambdós en zones elevades i amb un clar motiu defensiu, trobant-se fosses, muralles i lloses clavades.

En relació amb aquesta cultura, es va trobar a Valderreixe una diadema realitzada en or i que és la diadema de San Martín de Oscos. L'existència de minerals també va atreure a aquesta zona a gents diverses amb la finalitat d'explotar les seves mines, trobant-se en Tabladas i en la ribera del riu Santalla restes de treballs romans relacionats amb la fosa com els gresols de pedra i els cons d'escòries. Durant l'etapa medieval el concejo de San Martín conjuntament amb Santa Eulalia va pertànyer, gràcies a la cessió realitzada pel monarca Alfons VII de Castella en 1154 a la església d'Oviedo, al gran concejo episcopal de Castropol. Els alcaldes episcopals d'ambdós concejos es presentaven a les juntes castropolenses en el camp de Tablado.

Aquesta situació de dependència de la mitra continua fins a 1584, any en el qual gràcies a la desamortització produïda sota mandat de Felip II, i amb l'autorització del Papa Benedicte XIII, els seus habitants compren el territori organitzant-se com municipi independent i autònom. Aquesta desamortización va ser realitzada per les despeses originades per les successives guerres en les quals estava present el regne espanyol i que van fer possible, gràcies a l'autorització Papal, la venda dels terrenys obispales a la gent del poble. L'expedient de llibertat va començar en 1583, sent un any més tard quan finalitza, arribant-se a llavors el títol de vila. De les èpoques més actuals, cal destacar la presència en la guerra de la Independència de nombrosos mossos dels Oscos que es van unir a les tropes de Castropol, que es van caracteritzar per la seva especial bravura i lluita pel seu territori. En el segle XX, igual que la resta del Principat i de l'Estat, la guerra Civil assola el territori, vivint-se situacions difícils, encara que avui romanen ja en l'oblit.