Temporada 2004-2005 del Liceu
La temporada 2004-2005 del Liceu es caracteritzà per tenir menys òperes escenificades, però amb la multiplicació de les funcions dels títols més populars. Proliferació excessiva de versions concertants i creixement notable de les sessions del Petit Liceu.[1]
Pluja d'estrenes en la programació que convocà grans veus i incità al descobriment. I ho feu amb un més difícil encara: en terrenys tan coneguts per al melòman com són les òperes de Verdi, Puccini i Rossini. La intenció de fer més accessible el Liceu a l'allau de nous espectadors que havia generat la creixent moda operística es va concretar en una programació amb 10 muntatges -més quatre en versió concert-, fet que suposà un títol menys que en la temporada actual per poder multiplicar les funcions en títols tan arxiconeguts com Rigoletto, amb Carlos Álvarez Rodríguez (16 funcions) i L'elisir d'amore, dirigit per Mario Gas (20 funcions), i aconseguir un rècord que només s'havia aconseguit el 1863, amb Rigoletto precisament.
Sis estrenes barcelonines i dues d'absolutes, el Gaudí de Joan Guinjoan i La meua filla sóc jo, de Carles Santos, un treball íntim, autobiogràfic i gens convencional concebut com a taller d'òpera en col·laboració amb el Teatre Lliure. L'òpera de Guinjoan prosseguí amb la política de captació dels grans directors d'escena autòctons. En aquest cas es tractà del cineasta Manuel Huerga, que debutà en aquesta tasca flanquejat per la col·laboració en el vestuari de Josep Abril i la coreografia de Marta Carrasco.
No menys desconeguda fou la Cléopâtre, de Jules Massenet, amb la que Montserrat Caballé, acompanyada per la seva filla Montserrat Martí i Carlos Álvarez Rodríguez, s'encarregà d'exhumar en versió de concert. També en aquest format es presentaran les ignotes Le Villi i Edgar, de Puccini, amb Ana María Sánchez.
Les veus constituïren el plat fort del curs. Les de José Cura, Susan Neves i Marina Mestxeriakova foren el ganxo de la versió en concert d'Il corsaro, de Verdi, una òpera que fins i tot el mateix compositor va menysprear. L'últim concert -encara que en realitat es tracta d'un semistage- fou el Roberto Devereux de Donizetti, una joia belcantista amb Ana María Sánchez. Malgrat que no es tracta exactament d'una estrena, a Barcelona mai no s'havia sentit la versió original d'un clàssic del repertori rus com és Borís Godunov. Reivindicada en diverses produccions internacionals, aquesta composició, més concentrada i breu que la versió definitiva de l'any 1872, va ser menyspreada als teatres imperials russos perquè no s'ajustava a la tradició i, de forma oficiosa, per una animadversió a Puixkin, l'autor del llibret. En el repartiment liceístic hi destacaren veus tan importants com el baix Matti Salminen i la mezzo Elena Obraztsova.
Referències
Temporades del Liceu | ||
|---|---|---|
| Anys 2010 |  | |
| Anys 2000 | ||
| Anys 1990 | ||
| Anys 1980 | ||
| Anys 1970 | ||
| Anys 1960 | ||
| Anys 1950 | ||
| Anys 1940 | ||
| Anys 1930 | ||
| Anys 1920 | ||
| Anys 1910 | ||
| Anys 1900 | ||
| Anys 1890 | ||
| Anys 1880 | ||
| Anys 1870 | ||
| Anys 1860 | ||
| Anys 1850 | ||
| Anys 1840 | ||
