Música tradicional
La música tradicional del món segons el concepte de la UNESCO són aquelles formes musicals arrelades en les diverses cultures que contribueixen a salvaguardar i revitalitzar el patrimoni cultural immaterial. Si bé la música és un llenguatge universal, en canvi apareix sota formes distintes i en diferents ocasions de la vida de cada societat.
Compren les músiques populars, erudites, sagrades, músiques rurals i urbanes, de festa i en general aquelles basades en les formes de vida col·lectiva. En aquest àmbit actua el Consell internacional de la Música tradicional (CIMT).
La música tradicional forma una part important del folklore de cada comunitat i els processos de fusió amb altres formes musicals (per exemple els ritmes afroamericans) han contribuït de manera primordial a la creació de la música popular actual.
Gèneres
Els gèneres musicals tradicionals es poden classificar de diferents maneres. Es pot fer des d'un punt de vista geogràfic en referència a l'origen de cada gènere. Tot i així, en la majoria de casos els gèneres han ultrapassat les fronteres i malgrat tenir origen localitzat no és estrany trobar-ne mostres arreu. Cal dir també que molts gèneres musicals perden o reajusten la primera identitat en funció de les adaptacions que se'n fan. Per exemple, freqüentment es troben cants aflamencats però que rítmicament no s'hi corresponen.[1]
A Catalunya
A Catalunya hi ha gèneres musicals de llarga tradició, com la sardana, que es remunta al segle XVIII, la corranda o els goigs, que originàriament estaven dedicats a lloar la Mare de Déu. Altres gèneres són les havaneres, que van arribar a través dels navegants que comerciaven amb Cuba; la jota, que es balla i canta en tota mena de circumstàncies i amb coreografies diferents; la rumba flamenca o la rumba catalana, que van desenvolupar els gitanos catalans.[1]
- Es pot parlar de la sardana com a gènere musical. La primera documentació escrita sobre l'existència d'una dansa amb aquest nom és una partitura del segle XVIII. Aquest document conté una peça musical anomenada sardana que segueix tres mudances. Segurament la sardana era tocada com a part final del contrapàs. Actualment es consideren molts tipus de sardanes, totes amb origen en la tradicional sardana curta. Es balla en festes majors i celebracions i en audicions sardanístiques i aplecs. Hi ha també la sardana de concert, per ser interpretada només per a instruments, tradicionalment els de la cobla, però que ocasionalment admet variacions.[1]
- La corranda és una cançó curta sovint improvisada i a vegades s'utilitza com a cançó de ball. Se'n troben d'escrites des dels segles XV i XVI però als segles XVIII i XIX ja tenen una gran acceptació. També amb aquest nom es coneix la dansa cantada, de ritme molt viu i ballada per parelles.[1]
- Els goigs, al principi, estaven dedicats a lloar la Mare de Déu i especialment els set goigs, d'aquí la denominació. Més tard es canten goigs en ‘llaor' de Nostre Senyor i dels sants. Es canten col·lectivament en ocasió de diades de festa major, aplecs i festes patronals. Els dedicats als sants en descriuen el martiri i demanen protecció per a la localitat o contra una malaltia o desastre concret. Tots tenen una estructura similar: consten de set estrofes de versos heptasíl·labs amb una estrofa de quatre versos a l'inici i una altra al final. Els dos darrers versos de la primera estrofa es repeteixen al final de cadascuna de les set estrofes heptasil·làbiques. Els goigs provenen de les danses poètiques trobadoresques conegudes com a ball rodó. Els goigs es presenten en fulls impresos on el més destacable és la música, que sovint és d'origen popular però també pot ser d'autor. Moltes de les músiques s'han perdut i atesa l'estructura literària del goig les músiques poden ser comunes. En general, les melodies són senzilles, amb pocs elements, i tenen un aire repetitiu, la qual cosa facilita que tothom les pugui cantar. La lletra es presenta completa i s'hi troben, com a motius ornamentals, la imatge a la qual van dedicats i l'orla que emmarca el text. En ocasions solemnes van acompanyats per l'orgue o harmònium, però normalment es canten a cappella.[1]
- Un altre gènere musical el trobem en les havaneres. És anomenat d'anada i tornada, adaptat a la península Ibèrica des del segle XIX. Se'n diu així perquè va arribar a través de navegants que proveïen l'intercanvi i el comerç amb l'illa de Cuba. Es cantava habitualment a les tavernes i es va popularitzar sobretot a través de la sarsuela i els balls corejats. És dansa i cançó de ritme indolent i aire crioll antillà i hi ha molt repertori cantat en castellà. Als Països Catalans ha estat cultivat a la costa i modernament se'n celebren festivals. Originàriament es cantava acompanyat amb instruments de percussió però habitualment es fa amb acordió, guitarra, llaüt i bandúrria.[1]
- La jota és un ball tradicional arreu de la península Ibèrica. L'origen sembla remuntar-se al segle XVIII, però creix en importància al XIX. Es balla i canta en tota mena de circumstàncies i amb coreografies diferents. En aquest gènere es distingeix una part instrumental i una part vocal. En la jota aragonesa i en la navarresa hi ha cantaores i cantaors, dones i homes. No és així en la jota improvisada de la zona del Baix Ebre i del Montsià, on qui canta sempre és un home. Normalment s'interpreta acompanyada amb guitarra i guitarró, llaüt i bandúrria i s'hi afegeixen instruments de percussió entre els quals no hi falten les castanyoles.[1]
- La rumba és un ball afrocubà de ritme complex tot i que utilitza un baix similar al ritme de l'havanera. El que avui es balla ja no té gaire semblança amb l'origen. La rumba flamenca la van donar a conèixer grups flamencs en teatres i espectacles diversos i la rumba catalana, que és més propera, va ser desenvolupada com a gènere pels gitanos catalans. La darrera té a veure amb els ‘cantes de Levante' propis del flamenc i s'acompanya amb palmes, guitarra, bongos i ‘güiro'. Més tard hi van incorporar altres instruments.[1]
- El garrotín és d'origen asturià i probablement prové d'una cançó de treball agrícola. El garrot es feia servir per desgranar el blat a les eres. Des del principi va passar per Catalunya, on el van assimilar i recrear els gitanos catalans. Al ball se li associa el cant del garrotín, que és de tipus festiu amb ritme de tango i lletra molt simple i graciosa. Més tard l'estil es va aflamencar i s'inclou freqüentment entre els balls flamencs.[1]
- El flamenc és considerat un gènere musical influent. Afecta el cant, el ball i l'acompanyament. Són tan amplis el repertori i la forma d'interpretar que cal fer-ne una classificació general: el cant a una sola veu que s'acompanya del gest i de palmes en algunes ocasions; el cant lliure amb guitarra; els cants de Llevant; els fandangos; els cants mètrics estructurats i acompanyats amb guitarra i altres estils que moltes vegades incorporen ritmes d'altra procedència.[1]
Els gèneres musicals tradicionals es barregen cada vegada més amb noves aportacions que no tenen a veure amb la tradició. Música tradicional i tecnologia semblen una proposta de futur. La música folk de diferents procedències aposta per fusionar-se i readaptar-se.[1]
Vegeu també
Referències
