Valencianisme
El valencianisme és un conjunt de diferents corrents socials que promouen la defensa i promoció de la cultura, tradicions i llengua pròpies del País Valencià, i del reconeixement de la personalit pròpia del País Valencià. Al pla polític, les sensibilitats valencianistes reclamen un nivell d'autonomia variable per al País Valencià respecte a l'Estat Espanyol, anant des del regionalisme a l'independentisme.
Existeixen una sèrie de controvèrsies al voltant de la identitat valenciana que tradicionalment han estat motiu de fractura social, sobretot pel que fa a la natura de la llengua pròpia, els símbols del País Valencià i la relació que este hauria de tindre amb la resta dels territoris de parla catalana.
Orígens i evolució del valencianisme
Al País Valencià, com a Catalunya va ocórrer amb el catalanisme, l'aparició d'un moviment polític que reivindicara la cultura i identitat pròpies va anar precedit per la Renaixença literària. El moviment valencià es va caracteritzar pel predomini d'una ideologia conservadora, regionalista i folkloritzant, encarnat per la figura de Teodor Llorente, l'exponent de major qualitat literària del moment i líder del moviment renaixentista, qui entenia la valencianitat des d'una òptica regional, supeditada a la idea de Nació Espanyola.[1] Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat en 1878, va significar una excepció a l'apoliticisme i convervadorisme de la renaixença, si be la trajectòria de Lo Rat Penat acabaria esdevenint massa conservadora als seus ulls.[2]
Els historiadors assenyalen al doctor Faustí Barberà com a pare del valencianisme polític, i la lectura del seu discurs, De regionalisme i valentinicultura, el 1902 com a simbòlica data de naixement per al nacionalisme valencià,[3][4]Plantilla:Sfn[5] amb un text on es demanava l'autonomia per a País Valencià, trencant amb la línia apolítica de la Renaixença cultural valenciana.[6][7] Tot i que amb aquest text Barberà encara no posara el dubte la identitat regional, durant les dècades de 1920 i 1930 es van articulant diverses organitzacions amb una millor organització i un discurs més coherent.[8]
Tot i la marginalitat que el moviment tenia a principis de segle, durant la Segona República Espanyola el valencianisme polític viu un moment d'efervescència[9] que el portarà a obtindre un diputat al Congrés dels Diputats i cinc regidors a l'Ajuntament de València. Al valencianisme de pre-guerra hi trobem un magma de posicions fluides, on les diferents postures tenien fronteres difuses.[9] Açò, unit al fet que, políticament, no es plantejara el trencament amb l'Estat espanyol, si no només la seua descentralització, i que el seu marc simbòlic no suposara, tampoc, cap trencament amb el regionalisme joc-floralista, permeteren al valencianisme polític, tot i la seua postura minoritària, créixer com a un moviment obert amb possibilitats d'encontre amb altres forces socials.[9]
En acabar la Guerra Civil Espanyola el naixent nacionalisme valencià queda reprimit i desorganitzat. Les activitats estrictament culturals van reprendre's a poc a poc per parts de diferents grups aïllats, quan no enfrontats. Al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert es va anar formant el grup Torre, des d'on sorgiria la figura de Joan Fuster.[10] Durant els anys 1960 i 1970 anirien sorgint diversos grups de joves que continuarien i actualitzarien la tradició del valencianisme polític[11] amb una sèrie de propostes que, pel seu marcat caràcter renovador van suposar un trencament amb l'imaginari del regionalisme valencià,[9] que aleshores es trobava ja instrumentalitzat pel nacionalisme espanyol oficial al règim franquista.[11]
Originat, en part, com a reacció al nacionalisme valencià que representaven els joves influenciats per Joan Fuster, va sorgir a finals de la dècada de 1970 un nou moviment regionalista amb un marcat discurs anticatalanista anomenat blaverisme, i durant la transició democràtica espanyola es viuria un conflicte identitari i simbòlic conegut com la Batalla de València.
Ja més recentment, a finals dels anys 80 aparegueren una sèrie de reflexions nascudes conegudes com Tercera Via, amb la finalitat de fer convergir o reconciliar l'electoralment minoritari fusteranisme amb el reeixit blaverisme.[12] Tot i el poc èxit d'aquesta convergència,Plantilla:Sfn les aportacions de Joan Francesc MiraPlantilla:Sfn en una línia semblant van ajudar a que la Unitat del Poble Valencià assumira oficialment en 1996 algunes de les tesis del valencianisme de conciliació,[12] posant-se la primera pedra per a la refundació del partit en el BLOC Nacionalista Valencià.[13]
Corrents nacionalistes
Nacionalisme valencià
El nacionalisme valencià és un corrent social estructurat tant culturalment com política que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política, lingüística i cultural del País Valencià o Nació Valenciana.[14] Històricament, el valencianisme s'estructurà el segle XIX com a un moviment cultural durant la Renaixença valenciana en una època on s'intentava recuperar el prestigi social del valencià i la cultura valenciana després de segles de diglòssia i la destrucció del regne de València sota l'absolutisme borbònic amb iniciatives com la restauració dels Jocs Florals per Lo Rat Penat.
El nacionalisme valencià te en 1902 la data simbòlica del seu naixement, quan Faustí Barberà llisca a Lo Rat Penat el seu text De regionalisme i valentinicultura.[3]
Els orígens de les primeres forces polítiques nacionalistes valencianes els trobem en el Partit Valencianista d'Esquerra, Esquerra Valenciana i Esquerra Republicana Valenciana, partits actius durant els anys 1930, i que van ser prohibits amb l'arribada del franquisme.
Des de mitjans dels anys 1960 van tornar a sorgir diferents partits polítics valencianistes, com el Partit Socialista Valencià, Germania Socialista (dels anys 1970), la Unitat del Poble Valencià (anys 1980 i 90) o el Partit Valencià Nacionalista, escissió d'este últim que data de 1990.[15] Tanmateix, cal esmentar la influència del pensament de Joan Fuster en la UPV.[16][12]
En l'actualitat, tot i que amb diferents graus, el nacionalisme valencià és reclamat per les forces polítiques Bloc Nacionalista Valencià i Estat Valencià, que formen part de la Coalició Compromís, el partit de centre Units per València, així com Esquerra Nacionalista Valenciana i República Valenciana - Partit Valencianista Europeu.
Nacionalisme fusterià
El nacionalisme fusterià és un corrent social i polític que postula que al ser el País Valencià un territori de llengua catalana, aquest forma part per tant de la Nació Catalana o Països Catalans.
Aquest corrent té l'origen en la dècada de 1960, tot i que ja durant el valencianisme de principis del segle XX existeix un corrent pancatalanista dins el valencianisme.[17] Fou anomenat "nou valencianisme" pel seu rupturisme parcial amb el valencianisme tradicional de preguerra, i té el seu marc ideològic en la proposta de Joan Fuster a traves del llibre Nosaltres els valencians. Postula que el País Valencià és un territori de llengua catalana i per tant forma part de la nació catalana, culturalment i nacional.[18] Per això els partits que concorren en este pensament busquen fomentar i reforçar els llaços culturals i polítics amb la resta de territoris de cultura catalana, és a dir, Catalunya i les Illes Balears; això, en última instància, comportaria la independència del País Valencià i la resta de territoris respecte d'Espanya (i França, pel que fa a la Catalunya Nord), i a la formació d'un Estat polític dels Països Catalans. Entre els catalanistes valencians podem trobar aquells que defensen un model d'estat per als Països Catalans unitari, altres defensors d'un estat federal i d'altres defensors d'un estat confederal.[19] En l'actualitat aquest valencianisme és en la seua totalitat independentista a diferència de la resta.[20]
En aquest context se situaven partits històrics com el PSAN, així com també dos dels partits fundadors de la Unitat del Poble Valencià (UPV), l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià. Tradicionalment han usat la Senyera Reial i la bandera estelada roja com a símbol identitari, tot i que a partir de la dècada de 1990[21] també es va incorporar l'estelada blava dintre la simbologia d'aquest corrent valencianista. Actualment és representat políticament per Esquerra Republicana del País Valencià, partit que es presenta a les eleccions regularment, en les eleccions del 2011 va obtenir més d'11.000 vots i per altres partits que no es presenten normalment a les convocatòries electorals com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, Solidaritat Catalana per la Independència, el Moviment de Defensa de la Terra, Endavant i l'organització juvenil Arran. També han concorregut a les eleccions en alguns municipis les Candidatures d'Unitat Popular, representant a nivell local de l'Esquerra Independentista.
Corrents regionalistes
Regionalisme valencià
El regionalisme valencià és un moviment cultural i polític que propugna la recuperació de la identitat pròpia (idioma, història, tradicions i altres peculiaritats) del País Valencià. Políticament, els regionalistes són partidaris de la descentralització administrativa de l'Estat espanyol i, en alguns casos, del reconeixement del Dret Foral Valencià i de l'augment de l'autogovern de l'autonomia valenciana. Històricament, va sorgir durant els primers anys de la Restauració borbònica (darrer terç del segle XIX).
Blaverisme
El blaverisme és un moviment originalment populista i heterogeni, nascut a la segona meitat del segle XX i durant la Transició democràtica, que agrupa sectors d'ideologia majoritàriament regionalista o foralista i que practica el secessionisme lingüístic del valencià, negant la unitat de la llengua catalana.
Referències
- ↑ Joan Fuster, Antologia de la poesia valenciana, Barcelona, 1956
- ↑ Plantilla:Harvsp
- ↑ 3,0 3,1 Cucó Giner, Alfons. «Los nacionalismos periféricos: el caso valenciano». A: El siglo de los nacionalismos (en castellà), p. 2-9.
- ↑ Bonells, Jordi; Frau, Manuel. Les Nationalismes espagnols (1876-1978) (en francès). Éditions du Temps, 2001, p. 121-122. ISBN 978-2-84274-182-2.
- ↑ Plantilla:Harvsp
- ↑ Plantilla:Harvsp
- ↑ Plantilla:Harvsp
- ↑ Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià (en valencià), p. 31. ISBN 978-84-92512-80-2.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià (en valencià), p. 32-33. ISBN 978-84-92512-80-2.
- ↑ Valencians, Encara. Vicent Sanchis , pg. 119-121
- ↑ 11,0 11,1 Archilés Cardona, Ferran. «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica». A: Vicent Flor i Moreno. Nació i identitats, pensar el País Valencià (en valencià), p. 36-38. ISBN 978-84-92512-80-2.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Estratègies polítiques i identitat col·lectiva al País Valencià, Pere Arberola i Garcia
- ↑ Morera i Català, Enric. política per a un País. Llibre de converses amb Victor Labrado. Editorial Bromera, 2007. ISBN 978-84-9824-181-5.
- ↑ Bodoque Arribas, Anselm. La política lingüística dels governs valencians (1983-2008): Un estudi de polítiques públiques. Universitat de València, 2011, p. 20. ISBN 8437083699.
- ↑ "però l'opció política nacionalista principal mai no ha estat fortament catalanista: ni el PSV, ni GS, ni el PVN. Potser la UPV ha estat més catalanista, o simplement ho ha semblat". Josep Vicent Marqués a Tots els colors del roig, 3i4, València, 1997. Pg 125
- ↑ D'UPV al Bloc: El llarg camí del nacionalisme polític valencià
- ↑ Plantilla:Citar publicació
- ↑ La polémica identidad de los valencianos, Joaquin Martín Cubas
- ↑ ERC quiere una confederación de los Països Catalans que incluye a Mallorca
- ↑ Independentisme i catalanisme al País Valencià són sinònims, declaracions de Josep Guia en entrevista a VilaWeb TV
- ↑ Manifestació del 25 d'Abril de 1999 a la ciutat de València, estelades blaves a la pancarta del Front pel País Valencià