Eliseu Meifrèn i Roig
| ||||||||||||||
Q36279  | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Q14819852 | 1858 Barcelona | |||||||||||||
| Q4 | febrer de 1940 Barcelona | |||||||||||||
| Q231002 |  Catalunya | |||||||||||||
| Q828812 | Escola de Llotja | |||||||||||||
| Q1914636 | ||||||||||||||
| Q735 | pintura | |||||||||||||
| P135 | Modernisme català | |||||||||||||
| Q107292093 | ||||||||||||||
| ||||||||||||||
Eliseu Meifrèn i Roig (Barcelona, desembre de 1858 – febrer de 1940) va ser un pintor català que va viure de ple l'etapa del modernisme tot i que, en la seva obra és mes marcada la influència de l'impressionisme francès.
Biografia
Nascut en el si d'una família burgesa començà els estudis de medicina per a seguir els passos del seu pare (dentista de professió) però, finalitzat el primer curs els abandonà a favor de la seva vocació artística. Així doncs el 1875 es matricula a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, més coneguda com Escola de la Llotja, on fou deixeble d'Antoni Caba i Ramón Martí Alsina. Completà la seva formació a París, on en companyia dels pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol s'encamina cap un art allunyat dels academicismes a favor de la manera de fer impressionista lligada a l'art del plein air.
Més endavant torna a Espanya per un temps durant el qual, el 1880 realitzà la seva primera exposició a la Sala Parés i uns anys després al 1883 va contraure matrimoni amb Dolors Pajarín Valls, amb qui tingué tres fills. Durant els següents anys no deixa d'anar a París i així alterna la seva vida entre aquesta ciutat i Barcelona. Allà realitza nombrosos dibuixos i aquarel·les que representaven la vida urbana i els cafès i moltes d'elles eren elogiades quan s'exposaven. Meifrèn forma part de la generació insatisfeta que «tenian el pensamiento en Paris y el corazón en Barcelona y deslumbrados por el arte parisino y el impresionismo lo cultivaron».[1]
Anys després, durant la dècada dels noranta començarà a viatjar molt i exposarà el seu treball a diverses ciutats d'Europa i Amèrica[2] definint-se com un artista cosmopolita i aventurer amb creixent prestigi per l'ampli coneixement del seu art i l'obtenció de nombrosos premis. [3] Exemple d' això son les seves estades a Chicago el 1893, Brusel·les el 1910, Montevideo i Buenos Aires el 1910, Amsterdam el 1912 i Sant Francisco el 1915 on creà i exposà la seva obra. Després d' una dinàmica activitat torna a Barcelona el 1917 [4] on sempre havia residit la seva dona amb qui conviu fins la seva mort el 1924 quedant-se vidu. No va ser però per molt temps doncs, es tornà a casar, i es traslladà amb la seva nova esposa a Mallorca on fou professor de l'Escola de Belles Arts. Hi residiran fins l'inici de la Segona Guerra Mundial moment en que tornen a Barcelona on va morir el Febrer de 1940.
Obra
Característiques generals
Els inicis de Meifrèn en la pintura coincidiren amb els epílegs del realisme i el naturalisme tot i que és conegut sobretot com a pintor de marines i paisatges, fets amb pinzellades soltes i en tons amables. Ara bé la seva obra és tan amplia que es distingeixen tres moments clars on el seu art canvia degut a les influències coetànies que adopta. El primer moment abasta des del seu aprenentatge a l'Escola de Llotja fins els seus viatges a París (1875 – 1890), després hi ha un moment d'estabilitat on la seva obra es mes madura i que abasta el canvi de segle (1890 – 1905), finalment un últim moment que abasta l'època dels seus viatges pel món fins la seva estada a Mallorca (1905 – 1939).
- Primer moment (1875 – 1890):[5]és el moment de formació en el qual va eliminant poc a poc els elements compositius que estableixen la tercera dimensió i es centra en elements de primer pla i l' enquadrament com feien molts dels artistes de l' Escola de Barbizon, per això es creu que té certa connexió amb l' estil dels seus pintors, així com amb els impressionistes per la pintura ràpida que vol captar el moviment i el predomini del color.
- Segon moment (1890 – 1905): [6]és el moment de maduresa del seu art on principalment gràcies a les influències impressionistes canvia la gama cromàtica utilitzada fins el moment, introduint nous colors i provant diferents efectes lumínics, tan en la incidència sobre superfícies aquàtiques com en els jocs de llum i ombra creat per vegetacions; realitzant sobretot quadres de temàtica agradable. A mes les pinzellades comencen a ser mes segures i delicades deixant a banda convencionalismes acadèmics.
- Tercer moment (1905 – 1939):[7]des d'ara la seva manera de fer ja és plena; ha assolit una varietat de temàtiques, riquesa en els plantejaments i seguretat tècnica, cosa que reflecteixen les seves series de temàtica variada. Meifrèn també analitzarà diferents formes de matisar els cels i les aigües en llocs i situacions diverses, però sobretot ho reflectirà en les obres que fa del poble de Cadaqués.[8] Sempre sense abandonar la idea de reflectir més que un tema o anècdota la fugacitat del temps mitjançant els moviments en l' aigua i l' aire.
Entre les seves obres poden citar-se Gent de mar i El Marne (1932),[9] tot i que potser la més coneguda per la seva recent restauració és El port de Barcelona. La seva obra va influir en pintors com Segundo Matilla.
Influències
A l'hora d'analitzar quins moviments artístics o personatges van calar en l'artista deixant petjada en el seu treball hem de destacar com ja s' ha dit anteriorment l'impressionisme francès [10] i el paisatgisme.[11] Ara bé pel que fa referència a un àmbit més local, també trobem grups artístics i personatges amb els que es relacionà, concretament destaquen dos centres productius d'Espanya: Catalunya i València. A tots dos llocs va entrar en contacte amb diferents formes de treballar i de tractar la pintura dels que Meifrèn adoptà para si allò que més li cridà l'atenció o li va semblar millor per a les seves necessitats artístiques.
- Escola d'Olot: [12]adopta d'aquests el desig de no incloure sentimentalismes dramàtics en el paisatge, es a dir, no pretén reflectir en les obres el seu estat anímic, la voluntat per incloure superfícies aquàtiques en els quadres (doncs aquestes permeten crear jocs lumínics), la despreocupació respecte el tema i l'atenció dedicada als arbres, boscos, etc. En canvi son diferents els tractaments que donen als animals (molt freqüents en les obres dels seus artistes i no en Meifrén) i al cel i el núvols, a qui Meifrèn atorga una cuidadossa atenció el contrari que els artistes d' aquesta escola.
- Escola de Sitges: [13]tenen una manera semblant de concebre el paisatge doncs atorguen la mateixa atenció a elements com l' arquitectura popular, el paisatge urbà, els emblanquinats de pobles mariners (que permeten incloure sectors clars amb matisos suaus i vives notes de color en finestres i portes) i el protagonisme que donen al primer terme. Però discrepen en altres àmbits, aquestes diferencies són substancials i s'accentuen amb els anys perquè Meifrèn era més inquiet i dsitjava explorar nous camins. Una diferencia fàcil de veure és la del tractament del mar, molt tranquil, en tons blavosos i al fons de la composició en els pintors de Sitges i més viu i dinàmic en les obres de Meifrèn doncs, el tracta amb riques varietats cromàtiques on predominen verds, blaus i grisos. Quelcom semblant succeeix amb el tractament del cel i els núvols, en la importància de la vegetació i els seus efectes de llum i ombra relegats a segon terme pels membres del grup mentre que per meifrèn eren importants i per això els situa en primer terme ja estiguin aïllats, construint un bosc o alineats a la vora d' un riu. Finalment hi ha la tècnica o pinzellada, més diversa en Meifrèn ja que amb el pas dels anys la varia sent més decidida, segura, expressiva i carregada d' intenció.
- Ramon Casas i Rusiñol:s'assemblen en alguns paisatges de factura molt cuidada dels anys 80 i alguns amb inquietuds paral·leles dels anys 90, tot i que, ells eren mes afins a reflectir elements urbans mentre que meifrèn optava per elements rurals.
- Joaquim Mir:és íntegrament paisatgista igual que Meifrèn pel que els atreuen temes similars. Els dos posen atenció al primer terme, a l'aigua (superfície rica en reflexos) i els fascinen les mateixes coses (sobretot las terres i els jardins de Mallorca). Mir però amb el temps es dedicarà més als paisatges d'interior no de costa i desenvolupa un sentit del color i la forma més independent.
- Pinazo:coincideixen en el concepte pictòric que formulen, concretament en uns quadres on no fan ús de l' esbós o dibuix preparatori, doncs la forma únicament pot expressar-se mitjançant el color.
- Sorolla:tenen coincidències molt superficials, l'interès pel color i la llum així com la pinzellada lliure i molt expressiva.
Aquests són alguns dels exemples més característics però n'hi ha d'altres a l' inversa, es a dir, artistes que van veure l' obra de Meifrèn i la van fer seva en alguns aspectes. És el cas de Beruete[14] que fou el renovador de la llum i el color en la pintura madrilenya, algunes obres com les que giren entorn l' aigua tractada com superfície receptora de reflexos coincideixen amb els treballats i preferits per Meifrèn. Altres artistes com Darío de Regoyos amb una visió lírica cap el paisatge del nord de la península des de Astúries fins Catalunya amb solucions tècniques properes a l' impressionisme, o Ignacio Zuloaga, seduït per l' amplitud de les terres castellanes, Navarra i Aragó, territoris secs als que acompanya sempre d' uns núvols de forta expresivitat semblants als de Meifrèn.
Premis i reconeixements
- 1879- Medalla d'or a l'Exposició Regional de València
- 1887- Medalla d'or a la Exposición Nacional de Madrid
- 1888- Medalla de bronze a l'Exposició Universal de París
- 1889- Medalla de bronze a l'Exposició Universal de París
- 1891- Medalla de bronze a l'Exposició Universal de París
- 1899 [15] Medalla de plata a l'Exposició Universal de París
- 1904- Medalla de plata a l' Exposició Universal
- 1906- Primera medalla a l' Exposició Universal
- 1910- Medalla de plata a l'Exposició Universal de Brussel·les
- 1926- Caballero de la Legión de Honor de Francia
- 1935- Guanyador del Premi Nonell
- 1936- Premi Campeny de la Generalitat de catalunya
Referències
- ↑ Concha Barrios ob.cit.
- ↑ Joan Josep Tharrats ob.cit
- ↑ Notícia del seu viatge La Vanguardia 8-5-1889
- ↑ Noticia del seu retorn La vanguardia 18-6-1917
- ↑ Mercè Vidal,ob.cit
- ↑ Mercè Vidal,ob.cit; pp.60-64
- ↑ Mercè Vidal,ob.cit; pp.65-68
- ↑ La relació de Meifrèn i Caraqués La vanguardia 6-11-1912
- ↑ Fitxa tècnica El MarneMuseu Nacional d' Art de Catalunya
- ↑ principalment Daubigny, Sisley i Monet
- ↑ sobretot de Vayreda
- ↑ Mercè Vidal,ob.cit; p.72
- ↑ Mercè Vidal,ob.cit; pp.73-74
- ↑ Mercè Vidal, ob.cit; p.76
- ↑ Article dedicat a Meifrèn Alfredo Opisso, La vanguardia 28-4-1899
Bibliografia
- Barrios, Concha. Eliseo Meifrén; Obras para una colección II. Madrid: Fine Arts, 1990, p. 55 pp. (catàleg).
- Gil, Isabel. El Mercado artístico en la Sala Parés : 1925-1936, 1980 (mecanoscrit MNAC).
- Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg MNAC). ISBN 84-8043-009-5.
- Pou, Anna. Grans genis de l’ art a Catalunya nº10, Meifrèn. Barcelona: Ciro ediciones, 2008, p. 143 pp.. ISBN 9788496878334.
- Solana, Guillermo. Meifrèn y el paisaje catalán en la colección Carmen Thyssen-Bornemisza, 2006, p. 95 pp. (catàleg MNAC). ISBN 8495241467.
- Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 211 pp.. ISBN 84-95554-27-5.
- Vidal i Solé, Mercè. Meifrèn. Sabadell: Ausa, 1991, p. 435 pp.. ISBN 8486329779.
- Diccionario de Arte, Pintores del siglo XIX, Editorial LIBSA, 2001. ISBN 84-7630-842-6.
Enllaços externs
