Joan Rebull Torroja
Joan Rebull Torroja (Reus, Baix Camp, 27 de gener de 1899 - Barcelona, 27 de febrer de 1981) fou un escultor català, considerat un dels més importants del segle XX a Catalunya. Algunes de les seves obres es troben exposades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid, així com al Museu d'Art i Història de Reus que va rebre una donació l'any 1999, per part de la vídua de l'artista, de 140 obres la majoria de terracotes i guixos.Plantilla:Sfn
A partir de 1962 i durant tres anys va exercir de professor d'escultura a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. L'any 1981 li va ser concedida la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.Plantilla:Sfn
Biografia
Va néixer el 1899 a la ciutat de Reus, actual capital de la comarca del Baix Camp, fill de Pere Rebull i Serrés treballador en una masia agrícola i d'Elvira Torroja i Elias que col·laborava en l'economia familiar teixint cadires de boga. Es va iniciar en el món de l'escultura a la seva ciutat natal en la qual va treballar al costat de Pau Figueras, escultor que posseïa un taller d'imatgeria i on va aprendre la tècnica del modelatge junt amb la de la talla de fusta. Va aconseguir el primer premi en categoria provincial el 1910, amb l'obra La temptació de sant Antoni a l'edat d'onze anys. L'any 1915 es va traslladar a Barcelona, on va estudiar a l'Escola de la Llotja i va treballar al taller del marmolista Bechini.Plantilla:Sfn
Primeres exposicions
A l'any següent va inaugurar la seva primera exposició individual al Centre de Lectura de Reus on va presentar dotze escultures. Va rebre una bona crítica a la revista La Veu del Camp, per part del crític César Ferrater, en què escriu que aprecia en Rebull com «una revelació que destaca amb gran valentia». L'èxit obtingut va fer que el president del Centre l'ajudés amb una beca i li prometés una nova exposició, que es va portar a terme al gener de 1917 i on va exposar una sèrie de retrats de la vida cultural de Reus. A més a més de les crítiques en publicacions locals, en rep una altra amb fotografies incloses en El Día Gràfico de Barcelona.Plantilla:Sfn
Estada a Barcelona
_-_001.jpg)
Gràcies a l'ajut econòmic del banquer reusenc Evarist Fàbregues va poder muntar el seu propi taller a Barcelona en el barri de Sant Gervasi de Cassoles. Juntament amb altres artistes com Josep Viladomat, Apel·les Fenosa o Josep Granyer va fundar, l'any 1917, el grup conegut amb el nom de Els Evolucionistes, els quals pretenien donar una rèplica al noucentisme català. Encara que moltes reunions d'aquest grup es realitzaven en el seu taller, no va participar a les exposicions amb aquest grup fins l'any 1923, a l'Exposició de la Primavera, on va ser premiat per la seva obra Nu de noi.Plantilla:Sfn
Contrau matrimoni el 1925 amb Anna Rodríguez i Torrents i al gener de 1926 exposa per primera vegada a Madrid en una exposició al Saló d'Art Català del Cercle de Belles Arts, organitzada pel El Heraldo de Madrid.Plantilla:Sfn Entre 1926 i 1929 va residir a Deuil-la-Barre a on neix el seu primer fill. Aquesta població per la seva proximitat amb París, li permet desplaçar-se i participar en tertúlies artístiques en aquesta ciutat on li és presentat Pablo Picasso per Pere Pruna. L'any 1928 participa al Saló dels Artistes Independents al Grand Palais. Durant aquesta època de París, juntament amb Francesc Domingo col·labora amb il·lustracions en tres números de la revista Méridiens fundada per André Cayatte i René Char i realitza noves experiències en dibuixos amb caràcter abstracte, alguns dels quals els exposa a la inauguració de «La Galeria de Madrid» sala d'art de Madrid patrocinada per La Gaceta Literària.Plantilla:Sfn L'escriptor alacantí Juan Chabás amb motiu d'aquesta exposició de Rebull, en una de les poques galeries de promoció privada en art modern, d'aquest tipus que n'hi havia a l'estat espanyol, la descrivia en aquest sentit: «Aquesta Galeria, que amb molt pocs objectes fora una alegre botiga de Reis Mags, i tal i com és ja pot dir-se basar juvenil de noves llaminadures, despatx de llibres preciosos, botiga acollidora de popular mercaderia i sala de festes intel·lectuals, és a Madrid lloc encara insòlit. Cases semblants abunden a París i no falten a Barcelona, on obren les seves sales a iguals nobles exposicions i a aquest comerç alt, les Galeries Laietanes i la Dalmau i la Casa Parés...»Plantilla:Sfn
Després de la proclamació de la Segona República Espanyola es va presentar i va ser elegit diputat per l'Estat Català al Parlament de Catalunya com a representant d'Esquerra Republicana de Catalunya.Plantilla:Sfn Va ostentar els càrrecs de membre de la Junta de Museus de Barcelona, President del Saló de Montjuïc en 1932 i anomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 1933.Plantilla:Sfn Per encàrrec de la Generalitat de Catalunya va realitzar un viatge a Itàlia junt amb el pintor Ignasi Mallol, per conèixer els mètodes d'ensenyament artístic que després van posar en pràctica, juntament amb el finançament de l'ajuntament de Tarragona i la Generalitat, en una escola pilot que va començar a funcionar el 1935 amb quaranta alumnes.Plantilla:Sfn Se li concedeixen el Premi Nacional d'Escultura pel Ministeri d'Instrucció Pública i Sanitat de la República a l'obra Cap de noia i el Premi Damià Campeny d'escultura per la Generalitat de Catalunya a la seva obra Gitaneta.Plantilla:Sfn
Exili a França
Va marxar a l'exili al finalitzar la guerra civil espanyola, exili del qual no va tornar fins el 1949. El 1943 havia mort la seva esposa amb la qual havia tingut tres fills, Jordi (1927), Elvira (1935) i Xavier (1938) i tres anys més tard, el 1946, va contreure nou matrimoni amb Conxa Farré i Garí amb la que va tenir altres dos fills, Cristina (1947) i Raimon (1954).Plantilla:Sfn
Durant aquesta llarga estada a París, va realitzar nombroses escultures i retrats, però un dels encàrrecs més interessants va ser el realitzat per a la Cambra Sindical de la Moda amb destí per al Théatre de la Mode que s'havia d'inaugurar el 1945. Consistia en la construcció de 170 caps i mans de maniquins i unes figures de centaures i sirenes destinat a uns Cavallets,Plantilla:Sfn els maniquins van ser vestits pels més importants modistes de la moda per ser instal·lats en diversos escenaris que havien dissenyat d'altres artistes com Jean Cocteau o Emili Grau Sala, amb col·laboracions de l'escenògraf Christian Berard o el ballarí Boris Kochno.Plantilla:Sfn Aquest muntatge va ser presentat a Londres uns mesos més tard, on va tenir una gran acollida i va aportar a Rebull un nou encàrrec molt especial, la realització d'uns motius al·legòrics sobre la història de matrimonis reials, junt amb un retrat de la futura reina Elisabet II, per a la Cambra Oficial de Comerç amb motiu del casament de la princesa Elisabet amb Felip d'Edimburg.Plantilla:Sfn Quasi totes aquestes obres han desaparegut. Entre les conservades es troba un escut de Gran Bretanya en guix i ciment policromat adquirit per Arpad Elfer per a la seva residència particular de Kensington i del bust de, aleshores, princesa Elisabet només hi ha un document fotogràfic.Plantilla:Sfn
Retorn a Catalunya
De tornada a Catalunya va realitzar diversos monuments per a algunes ciutats catalanes així com treballs per al Monestir de Montserrat, el primer encàrrec del qual va ser el sarcòfag per a l'abat Marcet amb la seva figura jacent i els relleus per a la nova façana del monestir -aquesta última obra va ser acabada l'any 1960-, va tenir nombrosos encàrrecs per part d'esglésies que havien sofert una gran pèrdua de patrimoni a causa de la guerra civil espanyola.Plantilla:Sfn L'any 1950 el col·leccionista d'art Lluís Plandiura va adquirir l'escultura Dona ajaguda, prototip iniciat a París i del que va fer diverses versions. Continua participant en diversos certàmens com a les Biennals Hispanoamericanes (1951 a Madrid i 1953 a L'Havana), a la Biennal de Sao Paulo de 1954 on presenta el retrat de la seva filla Cristina i la versió definitiva en bronze de La Pastoreta, encarregada per la seva ciutat natal en 1950.Plantilla:Sfn
Va morir a Barcelona l'any 1981 i el seu cos va ser posteriorment traslladat a Reus, on està enterrat. La seva tomba està presidida per una còpia de l'escultura Al-legoria: Els tres gitanets una altra còpia, també en bronze, pot veure's en l'Ajuntament de Barcelona. Aquesta escultura va ser l'escollida pel propi autor per col·locar sobre la seva tomba, ja que tenia un especial significat. En aquest grup es va representar així mateix en el centre i es troba al costat d'altres dos nois enllaçats pels seus braços per damunt de les espatlles, aquests dos personatges eren amics de la seva infància, el de l'esquerra el futur geòleg i escriptor Joaquim Santasusagna i a la dreta Aleix Saludes, els tres vivien en el mateix carrer, coneguda com «dels gitanos», encara que cap d'ells pertanyessin a aquesta ètnia.Plantilla:Sfn
Obres
A la seva estada d'exili en la capital francesa, i combinant els seus encàrrecs, Rebull es va dedicar a realitzar escultura pròpia de gran format. En aquesta trajectòria cap al món clàssic, l'artista va crear tres tipologies per al nu femení que va anar realitzant al llarg del temps en diferents versions, materials i mides.Plantilla:Sfn
Nu ajagut
Com havia fet anteriorment amb el tema del Nu recolzat (terracota c. 1930), amb influència de l'escultor francès Henri Matisse, les versions de la qual varia en petits detalls, va realitzar dos d'encàrrec en marbre blanc (a prop del metre en la seva mida longitudinal) una per al president Josep Tarradellas i una altra per a Tomàs Seix. Va seguir amb aquest mateix tema a qui ja denomina «Nu ajagut», on canvia l'espai pel ritme, el propi autor així definia la nova interpretació d'aquest tema: era la posició en què s'utilitzava menys material, l'escultura està col·locada dintre d'un rectangle horitzontal, la composició la va aconseguir amb la torsió del cos, el cap inclinat cap a un costat, la cama esquerra recollida mentre les mans es troben creuades sobre la cama dreta alhora que la sostenen en el punt més alt del mencionat rectangle.Plantilla:Sfn
Nu dempeus
En aquest tipus de nus dret, és en el que més s'aproxima a models clàssics grecoromans, sense caure en un tractament amanerat, amb gran mestratge esquematitza uns certs elements com el cabell i les que duen un lleuger vel, la seva funció és assenyalar la intemporaneitat, és la voluntat clàssica que no atén als models estereotipats de la història de l'art, sinó que pesen més els models de dinàmica propis, com així ho subratlla l'historiador Corredor- Matheos.Plantilla:Sfn Unes de les primeres realitzades en aquesta posició la va denominar Diana (1943-1948), la figura va ser presentada inacabada al Saló de la Jove Escultura Francesa de París el 1943. Un altre model amb el mateix nom en marbre blanc va ser feta el 1960. De la versió La Ben Plantada existeixen diversos models, des de la primera de l'any 1960, que la va realitzar com a representació de l'ideal perfilat per Eugeni d'Ors, el qual en el seu Glossari de 1911, va descriure com creia que havia de ser la bellesa ideal femenina catalana noucentista:Plantilla:Sfn
| « | Té La Ben Plantada un metre vuitanta-cinc centímetres d'alçàiria. De terra a la cintura metre vint-icinc; seixanta centímetres de cintura enlaire [...] el peu no massa petit [...] els turmells semblen una mica amples [...] s'endevinen els genolls rodons, poderosos, perfectes [...] els braços són llargs: gruixuts en néixer l'espatlla... | » |
| — Eugeni d'Ors, Obra catalana completa, Glosari (1906) Barcelona: Selecta 1950. | ||
Nu assegut
La primera escultura conservada de Dona asseguda feta en marbre i signada, està datada de l'any 1948-1950, després apareixen tota una sèrie entre els anys 1950 a 1960. Com els anteriors models també van ser realitzades en diferents mides i materials, variant la posició de les mans recollint una cama o les dues i amb els peus més o menys creuats.Plantilla:Sfn Fins i tot amb les escultures d'aparença més jove que presenten els peus simplement junts i amb el cabell solt, amb aspecte que s'aparta de l'escultura clàssica, com es poden apreciar a les versions dels anys 1970 fins la de 1981 última d'aquesta sèrie. Una d'aquestes versions va ser donada al Museu Provincial d'Albacete, segons sembla, gràcies a una entrevista que va tenir amb el seu amic Benjamín Palencia a qui el mencionat museu l'havia dedicat dues sales.Plantilla:Sfn
Retrats
Des de les seves primeres obres va tenir Rebull una particular inclinació cap al retrat, un dels primers va ser el Retrat de Pere Cavallé que va formar part de la seva primera exposició al Centre de Lectura de Reus, aquest bust va ser realitzat amb aspectes arcaics com ho demostra el perfil amb el qual emmarca els ulls. A la seva següent exposició, pocs mesos més tard, va presentar una gran producció de retrats de personatges de la seva ciutat i actors que havien actuat en el Teatre Bartrina de la ciutat, entre ells els d'Elvira Fremont, Joan Santacana o Joaquim Viñas. A la revista Las Circunstancias es va escriure: «Totes les ànimes que belluguen en ànsies de regeneració espiritual desfilen desfilen entre els busts d'aquest jove extraordinari que es diu Joan Rebull».[1]
En el seu primer viatge a Londres, segurament és quan més es va introduir en l'escultura egípcia visitant els seus museus, així es veu sobretot en els seus retrats infantils als quals a molts d'ells els policroma i pinta els ulls,Plantilla:Sfn com al bust Cap de noi (1932), un altre retrat sorprenent és el realitzat en pedra policromada amb el nom Maria Rosa (1935) a la filla del pintor Joan Seix i Miralta, l'hieratisme i serenitat mesclats amb el pentinatde les trenes i l'estampat del vestit, causen un contrast entre el clàssic i el modern, la barreja de diverses cultures aconseguides amb gran naturalitat.Plantilla:Sfn Retrat amb els ulls pintats és el realitzat el 1951 a la seva esposa Conxa que prolonga amb la seva característica les ressonàncies antigues i un retrat «viu», sense caure a l'amanerament clàssic, aquesta escultura va participar junt amb altres disset a la I Biennal Hispanoamericana d'Art celebrada a Madrid el 1951, on se li va concedir el Gram Premi de la Biennal en la secció d'Escultura,Plantilla:Sfn els comentaris crítics van ser molt favorables:| « | Caps, busts i torsos amb l'ànima retinguda en la matèria i un cos -observació que ens interessa subratllar- que és d'avui i dels dies antics d'Ur o de Tell-el-Amarna, però que per damunt de tot tenen un sentit d'universalitat sense límits en l'espai i el temps. | » |
| — Alberto del Castillo «La escultura en la Bienal» Diario de Barcelona, Barcelona, 18 de noviembre de 1951. | ||
Monuments
| « | Em vaig basar en la idea de la rosa que figura a l'escut de Reus i així les cinc plataformes representen els cinc pètals d'aquesta rosa de Reus, i amb l'arquitecte Llimona varem resoldre la forma i els càlculs de resistència, donant-li una forma espiral per obtenir una cortina de pluja que crea una unió rítmica de tot el grup escultòric.[...] la il·luminació és part integrant de la idea i amb el bronze de les estàtues, el bany de coure de les plataformes i el joc de les aigües, que a la llum forma una cortina daurada, s'inspira el tot de la meva obra. | » |
| — Alberto Durán, La Vanguardia «Una monumental fuente embellece la ciudad de Reus». Barcelona, 15 de diciembre de 1964. | ||
Per al passeig Marítim de la ciutat de Blanes se li va encarregar el monument homenatge a l'escriptor Joaquim Ruyra (1958) amb ocasió del centenari del seu naixement, ho va representar com el frare caputxí «sant Sadurní de Croïlles» protagonista de la seva obra Les coses benignes, la intenció de l'escultor va ser expressar la gran unió que existeix entre la literatura de Ruyra i l'esperit franciscà. L'obra té dos metres d'alçada més d'altres tres de la peanya constituïda per un monòlit de pedra. Per a aquesta obra va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte Francesc Folguera.Plantilla:Sfn Aquest mateix arquitecte va projectar un edifici per a l'industrial tèxtil catalana Tecla Sala, entre els carrers Casp i Pau Claris de Barcelona al qual se'l va anomenar Casal Sant Jordi. Folguera va encarregar a Rebull una escultura del sant per col·locar-la a la part alta de l'edifici. La imatge es va realitzar entre 1930 i 1932 i la seva esposa Anna va posar com a model el que va donar com a resultat una expressió de la cara i també del cos força femení. La premsa va publicar per part del poeta Josep Palau i Fabre unes paraules iròniques posades en boca del sant:«M'an fotut el cavall, m'han fotut el drac, m'han fotut la llança i m'han fotut aquí dalt». A la façana d'aquest edifici sobre el fris d'entrada de les dues portes laterals, es troben dos relleus en marbre representant a Ceres i a Mercuri.Plantilla:Sfn D'escultures sobre Sant Jordi va realitzar diverses versions, per a diferents esglésies (parròquia de Sant Jordi (Vallcarca), de Calonge i la de L'Ametlla del Vallès) i diversos llocs públics, com l'encàrrec per a la Diputació de Barcelona en la seva seu de la Rambla de Catalunya a Barcelona i la del Parc de Sant Jordi a Reus.Plantilla:Sfn.
Imatges religioses
La creació d'estatuària religiosa, va ser deguda en la seva totalitat a encàrrecs rebuts després de la Guerra civil espanyola. Es va adaptar a les interpretacions habituals, però sempre deixant l'empremta particular del seu model d'escultura, a les figures femenines presenta una idealització als rostres i les seves actituds, però sempre s'adverteix un realisme per la còpia de la model (gairebé sempre la seva esposa). Unes de les primeres representacions van ser les talles de fusta policromades de Sant Joaquim i Santa Anna per al santuari de Misericòrdia de Reus.Plantilla:Sfn
Per a la reconstrucció del monestir de Montserrat també va ser cridat, juntament amb altres artistes, per a la realització de diversos treballs, el sarcòfag de l'abat Marcet amb la figura jacent i tres baix relleus al voltant de la tomba que representen el sacrifici d'Isaac, el Pastor i Daniel amb els lleons; a un altre sant Benet beneint el calze, sant Benet resant y sant Plàcid salvat de les aigües per petició de sant Benet, finalment l'aparició de la Mare de Déu a l'abat Marcet. Per a la façana va realitzar els grans relleus de la portalada nova, el relleu lateral esquerre, de cinc metres d'amplada, amb la història del Trànsit de sant Benet; per al lateral dret, també de la mateixa mida, Sant Jordi i els màrtirs a on estan representats sant Jordi envoltat dels sants màrtirs de la guerra civil que van morir a la montanya de Montserrat i el plafó central de cinc metres d'amplada per onze d'alt, hi ha relleus resseguint la porta central del balcó sobre l'entrada, i el fris superior amb les imatges del papa Pius XII, l'abat Escarré amb cardenals i sacerdots, sobre seu hi ha les imatges corpòries del grup de l'Assumpció.Plantilla:Sfn
Va elaborar dos passos per a la Setmana Santa de Reus, el 1950 el Ecce Homo amb les figures de Crist i Ponç Pilat i el 1957 la Negació de sant Pere aquest conjunt està format per sis imatges amb la representació de dues escenes la de l'interrogatori de Jesús per Caifàs i la negació de sant Pere separats per una simple estructura arquitectònica.Plantilla:Sfn
Es troben imatges de culte a diverses esglésies Barcelona, entre d'altres les «Immaculades» per a la congregació Mariana dels Jesuïtes i la del presbiteri de l'església de les Llars Mundet o la Nativitat d'alabastre per a l'altar major de l'Església de Betlem. Imatge titular per a la parròquia de l'Església del Carme de Manresa, El pare Mañanet junt una Mare de Déu talles en pedra, per a la capella del col·legi de sant Raimon de Penyafort de Vilafranca del Penedès.Plantilla:Sfn
Referències
- ↑ Daphnis, «Las esculturas de Rebull» Las Circunstancias, Reus 26 de enero de 1917
Bibliografia
- Alix Trueba, Josefina. Joan Rebull Escultura española 1900/1936. Madrid: Ediciones El Viso, 1985. ISBN 84-7483-412-0.
- BENET, Rafael. Joan Rebull. Barcelona: La Mà Trencada, 1931.
- Cabañas Bravo, Miguel. La Política Artística Del Franquismo: El Hito de la Bienal Hispano-Americana de Arte. Madrid: CSIC-Dpto de Publicaciones, 1996. ISBN 978-84-0007-586-6.
- Plantilla:Citar publicació
- Marín Medina, José. La escultura española contemporánea (1800-1978): historia y evaluación crítica Volumen I. Madrid: Edarcón. Digitalizat per la Universitat de Michigan:2006, 1978. ISBN 978-84-8545-100-5.
- Corredor Matheos, José. L'escultura de Joan Rebull. Barcelona: Àmbit Serveis Editorials, 1991. ISBN 84-87342-13-2.
- Corredor-Matheos, José; Mercadé, Albert. Joan Rebull Catálogo razonado de esculturas. Fundación Arte y Mecenazgo, 2010. ISBN 978-84-614-4801-2.
- Robinson, William H; Falgàs, Jordi; Lord, Carmen Belén. Barcelona and Modernity:Picasso, Gaudí, Miró, Dalí (en anglès). Yale University Press, 2006. ISBN 978-03-0012-106-3.
- Santos Torruella, Rafael. Rebull. Maestros actuales de la pintura y escultura catalana. Volumen 17. Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca, 1974. ISBN 84-248-0177-6.
- Selva i Vives, Josep. L'escultor Joan Rebull. Reus: Asociación de Estudios Reusenses, 1960.
Enllaços externs
