Mencui
| Localització | |
  | |
| Poble del terme de Soriguera, anteriorment del terme municipal d'Estac | |
 | |
| • Regió • Comarca • Municipi |
 CatalunyaAlt Pirineu i Aran Pallars Sobirà Soriguera |
| Malnom | Golluts[1] |
| Superfície | km² |
| Altitud | 1,256,4 msnm |
| Població (2011) • Densitat |
12 hab. |
| Coordenades | 42° 22′ 53.51″ N, 1° 2′ 38.22″ E / 42.3815306°N,1.0439500°E{{#coordinates:42 | 22 | 53,51 | N | 1 | 2 | 38,22 | E | type:city(12)_region:ES-CT | primary|name=
}}Error de l'expressió: Operador < inesperat |
| Codi postal | 25593
|
Mencui és un poble del terme municipal de Soriguera, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l'antic terme municipal d'Estac.
Està situat a una altitud de 1.256,4 metres d'altitud, a l'extrem occidental del terme, al nord-oest d'Escós i a l'oest d'Estac. Es troba al fons de la vall del Barranc des Basses, a l'esquerra del Barranc de la Font, en el vessant de ponent de la Serra de les Escales.
A més de l'església de Sant Clem, destaquen en el poble la Casa Vella del Batlle i Casa Pubill.
Etimologia
Segons Joan Coromines[2], Mencui pertany al nombrós grup de topònims preromans, iberobascs, de les comarques pallareses i pirinenques en general. En aquest s'explica per la suma de dues arrels: mendi (muntanya) i oi (adjectiu relacionat amb abundància). Lloc molt muntanyós seria una interpretació plausible del topònim.
Geografia
El poble de Mencui
El poble, petit, està situat en un lleuger coster a la mateixa carena, amb l'església de Sant Clem en el punt més alt i septentrional del nucli.
Les cases del poble [3]
|
|
|
Història
Edat moderna
El 1553 Scos y Muncuy, conjuntament, enregistraven 8 focs civils[4] (uns 40 habitants).
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article breu del seu Diccionario geográfico...[5] a Mencui (Mencuy). S'hi diu que és una localitat amb ajuntament en el vessant d'una muntanya, on el clima és fred i la combaten els vents del nord i de l'est; s'hi pateixen algunes inflamacions. Tenia en aquell moment 12 cases i l'església de Sant Climent; és annexa a la parròquia d'Estac. Les terres són muntanyoses i pedregoses, i la part muntanyosa està quasi tota despoblada. S'hi collia sègol, no gaires patates i una mica de llegums. S'hi criaven cabres i ovelles, i hi havia caça de perdius i de conills. Comptava amb 6 veïns (caps de casa) i 49 ànimes (habitants).
Demografia[6]
| 1857 | 1888 | 1900 | 1910 | 1920 | 1930 | 1940 | 1950 | 1960 | 1970 | 1981 | 1991 | 2000 | 2002 | 2004 | 2006 | 2008 | 2010 | 2011 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 107 | 45 | 50 | 62 | 75 | 57 | 56 | 50 | 30 | 9 | 4 | 4 | 3 | 2 | 2 | 8 | 12 | 12 | 12 |
Referències
Bibliografia
- Coromines, Joan. «Mentui i Mencui». A: Onomasticon cataloniae. V L - N. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-844-X.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Soriguera - Estac». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
Enllaços externs
