Onil


(En detall)	(En detall)

Localització

Localització d'Onil respecte del País Valencià

Localització d'Onil respecte de l'Alcoià

Municipi de l'Alcoià

Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Mancomunitat
• Partit judicial Regne d'Espanya
País Valencià
Província d'Alacant
Alcoià
Manc. Foia de Castalla
Ibi

Gentilici Onilenc/a o Colivenc/a (pop.)

Predom. ling.

Valencià

Superfície 48,40 km²

Altitud 697 msnm

Població (2016^[1])
• Densitat 7.494 hab.
154,83 hab/km²

Coordenades

38° 37′ 45″ N, 0° 40′ 28″ O / 38.62917°N,0.67444°O{{#coordinates:38 | 37 | 45 | N | 0 | 40 | 28 | W | type:city(7494)_region:ES-VC | primary|name=

}}Error de l'expressió: Operador < inesperat

Distàncies 39 km de Alacant

Organització
Nuclis
Ajuntament
• Batlle: 1
7 PP, 4 PSPV, 1 Compromís i 1 EUPV
Elisa Crescencia Ribera Ferri (PP)

Codi postal 03430

Festes majors Moros i Cristians
Del 22 a l'1 de maig

Web

http://www.onil.es/

Onil és una població de la comarca de l'Alcoià, a la subcomarca de la Foia de Castalla.

Història

Malgrat que el seu nom puga identificar-se amb l'Onice grec o l'Onix llatí, no se'n tenen evidències d'una ocupació anterior a l'època musulmana. Segons una explicació tradicional molt extesa (una etimologia popular), el nom d'Onil prové de la transformació de la paraula conill, ja que antigament se solien criar conills en conilleres anomenades covils. Aquesta activitat de cria de conills en covils va poder donar origen al topònim Onil i el gentilici colivenc (com a evolució de covilenc), si bé el topònim sembla ser d'època preromana.^[2]

Durant la conquesta de Jaume I, Onil (documentat com Unill) fou pres pel Sayd Abu-Zaid, antic rei de València, qui, després de convertir-se al cristianisme es va declarar vassall del monarca de la Corona d'Aragó i obté el reconeixement del seu domini de la població el 1244. El matrimoni de la filla del Sayd Abu-Zaid amb el cavaller Ximén Pérez d'Arenós permet a aquest adquirir el senyoriu d'Onil que, el 1251, és entregat a Jaume I a canvi de Xest i Vilamarxant per a ser cedit posteriorment a Albert de Lavania el 1268, Des d'aqueix moment el senyoriu d'Onil i Castalla, enlairat a baronia per Pere IV el 1364, fou passant per diversos amos fins acabar en poder dels marquesos de Dosaigües. Obté el títol de vila per la seua adhesió a Felip d'Anjou durant la guerra de Successió i és inclòs en la Governació d'Alcoi el 1707. Els 1.080 habitants (onilencs o onilers) del 1715 es converteixen en 2.700 el 1794; 2.663 el 1860; 3.020 el 1910; 6.974 el 2003, quan el 74 % de la població activa estava dedicada a la indústria. L'origen de la jogueteria d'Onil, principal sector de la seua economia, es remunta al 1878. Entre el 1900 i 1950 hi existien tres empreses de nines, 38 en els anys 60 i 35 el 1970, any en què la producció arribava al 60 % de la totalitat espanyola del sector. L'empresa més reeixida del sector és Famosa.

El seu terme té 48,4 km².

Demografia

Té una població de 7.622 habitants (INE 2007). Un 7,0% de la població d'Onil és, segons el cens del 2007, de fora de l'estat.^[3]

Evolució demogràfica d'Onil^[4]
	1900	1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1991	2000	2006	2007	2008
Població	2.918	2.920	2.897	2.948	2.877	2.919	3.185	4.733	6.144	6.550	6.829	7.466	7.622	8.068

Festes

Fitxer:Onil en fiestas.jpg

Imatge nocturna d'Onil durant la Nit de les Fogueres

Entre les seues festivitats destaquen les festes de "Moros i Cristians". Del 22 d'abril a l'1 de maig, les festes dels Moros i Cristians en Honor a la seua Patrona la Mare de Déu de la Salut són sens dubte, la festivitat que més volen els colivencs i en la que, amb més entusiasme participa tot el poble.

Tenen el seu origen allà pel 1648. En aquest any, la pesta va assolar el poble. Llavors, el 22 d'abril, segons sosté una tradició local, tres regidors cada un per separat tenen un somni que els aconsella recórrer a la Mare de Déu, que en una ermita quasi oblidada existia en els afores del poble. La idea és acceptada tant pel rector com pel Consell de la Ciutat, traient l'endemà 23 a la Mare de Déu de la seua ermita i recorrent amb ella tots els carrers del poble. A partir d'eixe dia ja no va haver-hi més morts per pesta a Onil.

Posteriorment van cremar tots els mobles i robes possiblement infectades per a evitar més contagis. A partir d'este dia la pesta ja no va afectar els colivencs, mentre que en els pobles de les rodalies, la pesta continuava activa. És per este fet que el 22 d'abril s'inauguren les festes amb la Nit de les Fogueres.

Personatges il·lustres

Eusebi Sempere, escultor, pintor i artista gràfic nascut a Onil el 3 d'abril de 1923 i mort a Onil en 1985, és el pintor més representatiu del moviment cinètic a l'Estat.

José Javier Arqués Ferrer, esportista, velocista de 100 i 60 metres nascut a Onil el 16 de maig de 1960.

Miguel Payà i Rico (Beneixama,1811-Toledo,1891), Arquebisbe de Santiago de Compostel·la, sota el seu pontificado es "redescubriren" les restes de l'Apòstol Santiago que van ser amagats en el segle XVI per temor a les incursions del pirata Francis Drake en les costes gallegues. Se li considera l'impulsor del Camí de Santiago en els nostres dies. Arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya, va batejar al rei d'Espanya Alfonso XIII.

Carlos Sahagún Beltrán (Onil, Alacant, 4 de juny de 1938) és poeta, premi Nacional de Poesia en 1980. També va aconseguir el premi Adonais en 1957 i el premi Boscán en 1960.

Política local

Corporació municipal durant la II República 6 de juny de 1931:

D. Simón Sanchis Cerdà, alcalde republicà
D. José Merín Domínguez, primer tinent d'alcalde
D. José Tortosa Bernabeu, segon tinent d'alcalde

Regidors corporació local:

Antonio Vilaplana Pons. “Tònic el del Palau”, Regidor
José Amat Payà, Regidor
Emilio Sempere Bernabeu, Regidor
Santiago Molina Sempere, Regidor
Candido A. Corts Juan, Regidor
Antonio Rico Molina, Regidor
Rafael Castelló Gisbert, Regidor
Antonio Poveda Juan, Regidor

Alcaldes durant la dictadura franquista:

Manuel Paya Pérez 1939-1940, Falange Española Tradicionalista y de las JONS
Agustín Calvo Mira 1940-1941, Falange
Santiago Molina Sempere 1942-1950, Falange
Isidro Rico Juan 1951-1955, Falange
José Tortosa Juan 1955-1978, Falange

Alcaldes després de la dictadura:

José Navarro Laosa 1979-1983, candidatura independent
Vicente Juan Sanchis 1983-1987, PSPV-PSOE
Vicente Juan Sanchis 1987-1991, PSPV-PSOE
José María Rozalén Ros 1991-1995, PP
José María Rozalén Ros 1995-1999, PP
José María Rozalén Ros 1999-2003, PP
Amando Fernando Picó Juan (2003-2005) i Mercedes Mira Reig (2005-2007), PSPV-PSOE
Elisa Crescencia Ribera Ferri 2007 PP
Jose Ramón Francés Blanes 2011 PP

A les municipals de 2011 es presentaren 5 llistes municipals; el PP va obtindre 7 regidors 1.876 vots 46,04%, 4 el PSPV amb 1.169 vots i el 28,69%, 1 Coalició Compromís amb 502 vots i 12,32%, 1 EUPV amb 282 vots i 6,92% i 0 regidors el C.D.L amb 109 vots i el 2'67%

Referències

↑ «Padró municipal a data d'1 de gener de 2016» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 19-12-2016. [Consulta: 12 febrer 2017].
↑ I. El topònimic Onil i el gentilici colivenc. Les qüestions de toponímia i sobretot l’establiment d’hipòtesis etimològiques i de significació en relació amb els toponímics són un camp minat que recomana molta cautela. Heus ací unes quantes reflexions sobre el topònim Onil i els gentilicis que s'hi associen. ¶ En primer lloc, s’hauria de diferenciar entre el topònim Onil (de data molt antiga, segons sembla i explica la investigació en toponímia; vegeu, per exemple, Abelardo Herrero Alonso, "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documentación medieval", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 3 [1984], pp. 7-56 [1]; i del mateix autor "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documentación medieval, II", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 4-5 [1986], pp. 9-48 [2]) i el gentilici popular colivenc (d’origen molt posterior). Són dues qüestions diferents, perqué, encara que puga extranyar, es tracta de dues paraules que, en termes estrictament lèxics, no estan emparentades l’una amb l’altra, tot i la relativa similitud fònica entre ambdues. Val a dir que, en aquest cas, l’adjectiu gentilici (el que s’aplica als habitants) no deriva lèxicament del toponímic (del nom de lloc), tal com mostra la relació normal: Alcoi-alcoià, Xixona-xixonenc, Sagunt-saguntí, París-parisenc. Són coneguts també els exemples en què la relació s'ha establert entre formes aparentment discrepants, com ara Lleida-ilerdenc (gentilici cultista que es forma a partir de l’antiga designació de la ciutat en qüestió, la Ilirta llatina); tampoc no existeix una relació d'aquest tipus entre Onil i colivenc. ¶ Mirant-s'ho amb un poc de distància, existeix una discrepància palesa entre el topònim Onil i el gentilici colivenc (sense que en aquest cas es puga recórrer a l'explicació del cas Lleida-ilerdenc o en castellà Cabra-egabrense, on el gentilici està molt pròxim al nom llatí de les ciutats), si més no perqué colivenc presenta una forma peculiar, amb una inopinada c- inicial i una successió i distribució de sons que l'allunyen del topònim Onil, que és la paraula de la qual teòricament hauria de derivar lèxicament, és a dir, compartint la mateixa arrel. No és ací el cas, evidentment. Per a saber com s’han apropat ambdues paraules, interessa examinar-les primerament per separat. II. El gentilici popular colivenc. Quant al gentilici colivenc, estem davant d’un terme de formació relativament recent. En tot cas, és sens dubte d'època romànica; per tant, en el cas valencià, és lògicament posterior al segle XIII; de fet, presumiblement es tracta d’una formació no anterior al segle XVII –però probablement molt posterior–, ja que documentació d'aquesta centùria fa servir encara la fòrmula perifràstica "los vehins de Onil". Colivenc es forjà probablement per etimologia popular, com s’explica a continuació. ¶ Colivenc està format pel suffix gentilici característic -enc, afegit a la base lèxica *coliv- (que no es documenta en cap paraula més i és per tant allò que se’n diu un hapax legomenon, un fenomen lingüístic aïllat, pràcticament únic). Segons s’ha postulat, el mot colivenc podria ser resultat d’una metàtesi –concretament, una permutació consonàntica–, és a dir, un canvi segons el qual de *covilenc (suposat, no testimoniat) es degué passar a colivenc. No és fàcil copsar la raó de la metàtesi, del canvi que portà de la forma hipotètica *covilenc a la forma establerta colivenc. Podria pensar-se en raons de comoditat articulatòria o en el desig de separar-se del mot covil 'cau, refugi per a animals' (amb el qual s’ha relacionat per tractar de’explicar-ne l’origen) i les seues connotacions animals i selvàtiques. ¿Podria ser que el gentilici *covilenc sorgira com a designació burlesca de caràcter forani (com passa sovint amb alguns noms gentilicis populars) i es volgué modificar lleugerament en la forma colivenc per tal que se'n pergués el caràcter irrisori? No passa de ser una hipòtesi. (Dit entre parèntesis –i amb tot el respecte–: la forma colivenc, si no fos per l'arrel sentimental del terme, podria entendre's igualment com a adjectiu si més no curiós, format per una c- protètica, afegida a la forma olivenc, és a dir, 'relatiu a les olives, o al color de les olives verdes', el que es prestaria segurament a més d'un acudit. Però ahí estariem davant de noves elucubracions i d'una nova etimologia popular.) El fet és que el gentilici colivenc (no sabem ben bé si, en una fase prèvia, també la forma hipotètica *covilenc) es va fer servir com a complement adjectival del topònim Onil, que se sentia, també en raó d’una etimologia popular (com després s’exposarà), vinculat amb la idea de conill. ¶ El gentilici colivenc pogué sorgir, per tant, per associació merament fònica (i lògicament també instrumental: el gentilici es vincula funcionalment amb el topònim corresponent, independentment de la seua forma) 1) òbviament amb Onil (que intuitivament es veia, per suggestió popular –però erròniament–, relacionat amb la noció de conill i abans, almenys al segle XVII, també amb la idea d'ovil, 'quadra o estable per al ramat'); 2) amb conceptes i paraules afins como ara covil, entés amb la significació de 'cau' i particularment amb la de 'cau de conills' (del llatí cubīle, -is, 'cau, amagatall', que ha donat per exemple en italià covile i coviglio, 'cau d'animals selvàtics'); 3) i potser també amb el mot valencià ovil ('corral', 'estable', del llatí ovīle, -is, que donà en italià per exemple ovile, 'cobertís per a recollir el bestiar', de significació anàloga a ovil). III. Una antiga etimologia popular d’Onil. Molt abans que sorgís el gentilici popular colivenc (que podria no tenir una antiguitat més enllà del segle XIX), va haver-hi alguna tentativa d’explicar l'origen del nom Onil. De fet, un text semidocte de mitjan segle XVII (el text, titolat Apologia, satisfacció i resposta entre un síndic d'Onil i un home de Castalla [Apologia satisfacció y resposta entre un síndich de Onil y un home de Castalla], pot llegir-se fragmentàriament a Ramón Sempere Quilis, Onil. Notas históricas, Petrer, Edició de l'autor [Gráficas Tortosa], 1988, pp. 46-47) pretén explicar ingènuament el topònim Onil per simple mutació de la -v- de la paraula ovil ('cobertís per al bestiar') per una -n- (ovil>Onil), basant-se en la següent argumentació. Atés el fet que Onil era, en temps de les guerres púniques i després ja una vegada establerts en la zona els romans, un lloc on es guardava bestiar boví, el nom va nàixer "quant fundaren a Onil" (se suposa que l’autor n'atribueix la fundació als romans, encara que el criteri cronològic és més bé confús en aquest punt del text) per derivació del substantiu llatí ovīle, que simplement per mutació consonàntica (per mutationem litterarum, diu l’autor) hauria donat el nom Onil. Estem ahí davant d'un primer cas d'etimologia popular, pel fet que els criteris per a explicar la derivació són peregrins: una hipòtesi històrica no documentada (la fundació romana, la qüestió del ramat), però sobretot una argumentació lingüística anòmala pel seu caràcter mecanicista i teleològic (la postulació d’un canvi consonàntic arbitrari per tal d’explicar a ultrança la forma final Onil). (Per etimologia popular –segon cas d'etimologia popular–, es relacionaria més tard –segurament, en forjar-se ja el gentilici colivenc, que duia al seu darrere la idea de covil, como s’ha exposat– el nom Onil amb la suggestió del terme conill en raó d'una suposada abundor especial de lagomorfs al seu terme, o bé basant-se simplement en el costum de la cria domèstica d'aquests animals en les conilleres anomenades covils.) IV. Onil, toponímic preromà? Si hi ha raons per a rebutjar l’etimologia d’Onil amb relació amb el mots ovil, covil o conill, és perqué el topònim Onil és segurament de data molt antiga. Segons han suggerit sòlides investigacions en toponímia comparada, no és –passant la línia del temps a l’inrevés– ni d’època romànica, ni d’època musulmana, ni té forma mossàrab atribuïble a època musulmana, ni és de fase bizantina, ni d’època visigòtica, ni d’època romana. Podria ser de temps preromans, i en tot cas sembla relacionat amb l'ibèric (una llengua paleohispànica, no indoeuropea, d'origen incert i que a més no ha pogut ser completament desxifrada ara per ara; una llengua que, però, no es va veure substituïda per complet pel llatí, sinó que va conviure amb la llengua llatina durant molt de temps). El topònim Onil és, si és plausible el seu iberisme (i no fos un hibridisme ibèrico-llatí), de significació encara fosca. És probablement un orònim, un nom que designava en origen alguna peculiaritat geomorfològica (però –alerta– no la del cau de conills!), un accident orogràfic, un hidrònim; també podria contenir alguna referència botànica; i no necessàriament degué sorgir com a designació per a un poblat estable i d'existència ininterrompuda des de temps dels ibers. Es tracta, per tant, d'una paraula segurament sense cap vinculació causal amb el concepte de conill, tot i el paregut fònic que convida a pensar tant còmodament en la idea d’aquell animal i que explica el sorgiment de l’etimologia popular i la seua acceptació natural. (No hi ha, però, en toponímia res còmode i rutinari; de fet, aquesta nota podria titular-se perfectament 'els paranys de la toponímia'. I amb tota seguretat no se n'haurà dit encara l'última paraula.) ¶ El nom Onil ha perviscut, segons sembla, en forma extranyament inalterada (fònicament parlant), si més no des que se’n té notícia escrita (segle XIII), ja que les formes Unil o Unill (amb la presumible pronunciació final en -il i no en -ill, no palatalitzada, és a dir, no com en el cas de la paraula fill i sí com en fil) de documents en llatí són formes llatinitzades no anteriors al segle XIII, i no formes llatines pròpiament dites (de temps romans, vol dir-se). En tot cas, quan es degué forjar el nom de lloc Onil (si en efecte data d'època ibèrica i si va sonar sempre igual) encara no s’havia pogut extendre pel territori en qüestió el terme llatí (llatí parlat) cŭnīcŭlus, que donà efectivament els termes romànics conill, conejo –en castellà–, coniglio –en italià– o coelho –en portugués–, segons els respectius condicionaments d’evolució fonètica. (O, millor dit: no s’havia pogut arribar a la fase de palatalització del mot cŭnīcŭlus. Perqué –per a acabar de complicar les coses– no déu omitir-se que el terme llatí cŭnīcŭlus és paraula també d’origen ibèric. Sembra, però, segurament improbable que el mot Onil puga derivar de la mateixa paraula ibèrica que va donar peu en llatí, partint de la Hispània romana, a cŭnīcŭlus i, cap al segle X d.C. –o poc abans–, als seus derivats romànics, entre ells les formes palatalitzades it. coniglio, cat. conill, port. coelho. Hi ha també un altre argument de pes, i és que un cas d'afèresi –pèrdua del so consonàntic inicial– del tipus conill>*Onill i de canvi fonètic -ll>-l –pèrdua de la palatalització– a la fi de la paraula per explicar el pas de *Onill –no documentat– a Onil –un cas aquest últim que seria de simplificació articulatòria–, com també s'ha proposat per tal d'explicar l'origen del terme Onil, sembla poc versemblant, atés que un so consonàntic al començament d'una paraula com ara un topònim és en general resistent, i per aquest motiu la pèrdua d'una c- inicial en un nom de lloc seria un fenomen més bé rar.) De manera que, dit amb tota cautela, probablement no hi ha en el remotíssim –i encara obscur– terme Onil res que justifique en rigor qualsevol filiació lèxica amb la paraula conill o amb estadis previs en l’evolució d'aquest mot (i tampoc naturalment amb ovil, com postulava el text semidocte del segle XVII, que de manera ximple i mecanicista havia d'explicar-se el toponímic Onil per una mera mutació consonàntica d’ovil, un pas espontani de v a n). V. Etimologia popular i rigor crític. La raó de ser de l'etimologia popular és coneguda: allò que sembla fosc i inintel⋅ligible es tracta d'explicar instintivament mitjançant una derivació fàcil i accessible a tothom. En el cas d'Onil, una suposada abundància especial de conills al seu voltant, si més no en el seu passat, o bé el fet (òbviament no exclusiu d'Onil) que existiren conilleres (covils) o –com primerament s'argumentà al segle XVII– estables per al bestiar (ovils) explicarien satisfactòriament el naixement del nom del lloc, reforçat (o reforçant-se recíprocament ambdues fal⋅làcies, no se sap ben bé) per un gentilici, colivenc, que ha sorgit d'una àrea nocional molt afí (basant-se també en l'atribuïda relevància especial de les conilleres locals, dels covils, d'existència incontestada, això sí). ¶ La intuïció popular no sempre atina, i amb colivenc ha forjat un terme probablement ja inabdicable, allà on la forma estrictament correcta –correcta des d’un punt de mira estretament filològic, s’entén– hauria hagut de ser onilenc. Però és clar que l’adhesió sentimental al terme colivenc farà ja comprensiblement imborrable l’adjectiu tradicional. L'errada és consubstancial a la història de les paraules (i més a la dels noms de lloc i habitants), i els errors també són filologia. Si es parla en termes més o menys doctes o amb una mínima pretensió de crítica, no té sentit, però, seguir insistint en fer derivar de conill o conceptes variants, o afins, el probablement antiquíssim Onil, encara que haja arrelat per càndida confusió un gentilici que s’apropa ingènuament a aquelles suggestions zoològiques, que resulten òbviament més familiars i complaents que no l'enigma, encara irresolt, del seu origen.
↑ Fuente: Explotación estadística del censo según el Instituto Nacional de Estadística de España. Población por sexo, municipios y nacionalidad (principales nacionalidades).
↑ Fuente: Población de hecho según el Instituto Nacional de Estadística de España. Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842, Series de población de los municipios de España desde 1996.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Onil

Ajuntament d'Onil.
Web de Notícies d'Onil.
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
Institut Valencià d'Estadística.
Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.
Guia d'ajuntaments d'Espanya (Onil)
Dades meteorològiques d'Onil.

[PadroINE2016-1] «Padró municipal a data d'1 de gener de 2016» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 19-12-2016. [Consulta: 12 febrer 2017].

[2] I. El topònimic Onil i el gentilici colivenc. Les qüestions de toponímia i sobretot l’establiment d’hipòtesis etimològiques i de significació en relació amb els toponímics són un camp minat que recomana molta cautela. Heus ací unes quantes reflexions sobre el topònim Onil i els gentilicis que s'hi associen. ¶ En primer lloc, s’hauria de diferenciar entre el topònim Onil (de data molt antiga, segons sembla i explica la investigació en toponímia; vegeu, per exemple, Abelardo Herrero Alonso, "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documentación medieval", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 3 [1984], pp. 7-56 [1]; i del mateix autor "Toponimia premusulmana de Alicante a través de la documentación medieval, II", Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval, 4-5 [1986], pp. 9-48 [2]) i el gentilici popular colivenc (d’origen molt posterior). Són dues qüestions diferents, perqué, encara que puga extranyar, es tracta de dues paraules que, en termes estrictament lèxics, no estan emparentades l’una amb l’altra, tot i la relativa similitud fònica entre ambdues. Val a dir que, en aquest cas, l’adjectiu gentilici (el que s’aplica als habitants) no deriva lèxicament del toponímic (del nom de lloc), tal com mostra la relació normal: Alcoi-alcoià, Xixona-xixonenc, Sagunt-saguntí, París-parisenc. Són coneguts també els exemples en què la relació s'ha establert entre formes aparentment discrepants, com ara Lleida-ilerdenc (gentilici cultista que es forma a partir de l’antiga designació de la ciutat en qüestió, la Ilirta llatina); tampoc no existeix una relació d'aquest tipus entre Onil i colivenc. ¶ Mirant-s'ho amb un poc de distància, existeix una discrepància palesa entre el topònim Onil i el gentilici colivenc (sense que en aquest cas es puga recórrer a l'explicació del cas Lleida-ilerdenc o en castellà Cabra-egabrense, on el gentilici està molt pròxim al nom llatí de les ciutats), si més no perqué colivenc presenta una forma peculiar, amb una inopinada c- inicial i una successió i distribució de sons que l'allunyen del topònim Onil, que és la paraula de la qual teòricament hauria de derivar lèxicament, és a dir, compartint la mateixa arrel. No és ací el cas, evidentment. Per a saber com s’han apropat ambdues paraules, interessa examinar-les primerament per separat. II. El gentilici popular colivenc. Quant al gentilici colivenc, estem davant d’un terme de formació relativament recent. En tot cas, és sens dubte d'època romànica; per tant, en el cas valencià, és lògicament posterior al segle XIII; de fet, presumiblement es tracta d’una formació no anterior al segle XVII –però probablement molt posterior–, ja que documentació d'aquesta centùria fa servir encara la fòrmula perifràstica "los vehins de Onil". Colivenc es forjà probablement per etimologia popular, com s’explica a continuació. ¶ Colivenc està format pel suffix gentilici característic -enc, afegit a la base lèxica *coliv- (que no es documenta en cap paraula més i és per tant allò que se’n diu un hapax legomenon, un fenomen lingüístic aïllat, pràcticament únic). Segons s’ha postulat, el mot colivenc podria ser resultat d’una metàtesi –concretament, una permutació consonàntica–, és a dir, un canvi segons el qual de *covilenc (suposat, no testimoniat) es degué passar a colivenc. No és fàcil copsar la raó de la metàtesi, del canvi que portà de la forma hipotètica *covilenc a la forma establerta colivenc. Podria pensar-se en raons de comoditat articulatòria o en el desig de separar-se del mot covil 'cau, refugi per a animals' (amb el qual s’ha relacionat per tractar de’explicar-ne l’origen) i les seues connotacions animals i selvàtiques. ¿Podria ser que el gentilici *covilenc sorgira com a designació burlesca de caràcter forani (com passa sovint amb alguns noms gentilicis populars) i es volgué modificar lleugerament en la forma colivenc per tal que se'n pergués el caràcter irrisori? No passa de ser una hipòtesi. (Dit entre parèntesis –i amb tot el respecte–: la forma colivenc, si no fos per l'arrel sentimental del terme, podria entendre's igualment com a adjectiu si més no curiós, format per una c- protètica, afegida a la forma olivenc, és a dir, 'relatiu a les olives, o al color de les olives verdes', el que es prestaria segurament a més d'un acudit. Però ahí estariem davant de noves elucubracions i d'una nova etimologia popular.) El fet és que el gentilici colivenc (no sabem ben bé si, en una fase prèvia, també la forma hipotètica *covilenc) es va fer servir com a complement adjectival del topònim Onil, que se sentia, també en raó d’una etimologia popular (com després s’exposarà), vinculat amb la idea de conill. ¶ El gentilici colivenc pogué sorgir, per tant, per associació merament fònica (i lògicament també instrumental: el gentilici es vincula funcionalment amb el topònim corresponent, independentment de la seua forma) 1) òbviament amb Onil (que intuitivament es veia, per suggestió popular –però erròniament–, relacionat amb la noció de conill i abans, almenys al segle XVII, també amb la idea d'ovil, 'quadra o estable per al ramat'); 2) amb conceptes i paraules afins como ara covil, entés amb la significació de 'cau' i particularment amb la de 'cau de conills' (del llatí cubīle, -is, 'cau, amagatall', que ha donat per exemple en italià covile i coviglio, 'cau d'animals selvàtics'); 3) i potser també amb el mot valencià ovil ('corral', 'estable', del llatí ovīle, -is, que donà en italià per exemple ovile, 'cobertís per a recollir el bestiar', de significació anàloga a ovil). III. Una antiga etimologia popular d’Onil. Molt abans que sorgís el gentilici popular colivenc (que podria no tenir una antiguitat més enllà del segle XIX), va haver-hi alguna tentativa d’explicar l'origen del nom Onil. De fet, un text semidocte de mitjan segle XVII (el text, titolat Apologia, satisfacció i resposta entre un síndic d'Onil i un home de Castalla [Apologia satisfacció y resposta entre un síndich de Onil y un home de Castalla], pot llegir-se fragmentàriament a Ramón Sempere Quilis, Onil. Notas históricas, Petrer, Edició de l'autor [Gráficas Tortosa], 1988, pp. 46-47) pretén explicar ingènuament el topònim Onil per simple mutació de la -v- de la paraula ovil ('cobertís per al bestiar') per una -n- (ovil>Onil), basant-se en la següent argumentació. Atés el fet que Onil era, en temps de les guerres púniques i després ja una vegada establerts en la zona els romans, un lloc on es guardava bestiar boví, el nom va nàixer "quant fundaren a Onil" (se suposa que l’autor n'atribueix la fundació als romans, encara que el criteri cronològic és més bé confús en aquest punt del text) per derivació del substantiu llatí ovīle, que simplement per mutació consonàntica (per mutationem litterarum, diu l’autor) hauria donat el nom Onil. Estem ahí davant d'un primer cas d'etimologia popular, pel fet que els criteris per a explicar la derivació són peregrins: una hipòtesi històrica no documentada (la fundació romana, la qüestió del ramat), però sobretot una argumentació lingüística anòmala pel seu caràcter mecanicista i teleològic (la postulació d’un canvi consonàntic arbitrari per tal d’explicar a ultrança la forma final Onil). (Per etimologia popular –segon cas d'etimologia popular–, es relacionaria més tard –segurament, en forjar-se ja el gentilici colivenc, que duia al seu darrere la idea de covil, como s’ha exposat– el nom Onil amb la suggestió del terme conill en raó d'una suposada abundor especial de lagomorfs al seu terme, o bé basant-se simplement en el costum de la cria domèstica d'aquests animals en les conilleres anomenades covils.) IV. Onil, toponímic preromà? Si hi ha raons per a rebutjar l’etimologia d’Onil amb relació amb el mots ovil, covil o conill, és perqué el topònim Onil és segurament de data molt antiga. Segons han suggerit sòlides investigacions en toponímia comparada, no és –passant la línia del temps a l’inrevés– ni d’època romànica, ni d’època musulmana, ni té forma mossàrab atribuïble a època musulmana, ni és de fase bizantina, ni d’època visigòtica, ni d’època romana. Podria ser de temps preromans, i en tot cas sembla relacionat amb l'ibèric (una llengua paleohispànica, no indoeuropea, d'origen incert i que a més no ha pogut ser completament desxifrada ara per ara; una llengua que, però, no es va veure substituïda per complet pel llatí, sinó que va conviure amb la llengua llatina durant molt de temps). El topònim Onil és, si és plausible el seu iberisme (i no fos un hibridisme ibèrico-llatí), de significació encara fosca. És probablement un orònim, un nom que designava en origen alguna peculiaritat geomorfològica (però –alerta– no la del cau de conills!), un accident orogràfic, un hidrònim; també podria contenir alguna referència botànica; i no necessàriament degué sorgir com a designació per a un poblat estable i d'existència ininterrompuda des de temps dels ibers. Es tracta, per tant, d'una paraula segurament sense cap vinculació causal amb el concepte de conill, tot i el paregut fònic que convida a pensar tant còmodament en la idea d’aquell animal i que explica el sorgiment de l’etimologia popular i la seua acceptació natural. (No hi ha, però, en toponímia res còmode i rutinari; de fet, aquesta nota podria titular-se perfectament 'els paranys de la toponímia'. I amb tota seguretat no se n'haurà dit encara l'última paraula.) ¶ El nom Onil ha perviscut, segons sembla, en forma extranyament inalterada (fònicament parlant), si més no des que se’n té notícia escrita (segle XIII), ja que les formes Unil o Unill (amb la presumible pronunciació final en -il i no en -ill, no palatalitzada, és a dir, no com en el cas de la paraula fill i sí com en fil) de documents en llatí són formes llatinitzades no anteriors al segle XIII, i no formes llatines pròpiament dites (de temps romans, vol dir-se). En tot cas, quan es degué forjar el nom de lloc Onil (si en efecte data d'època ibèrica i si va sonar sempre igual) encara no s’havia pogut extendre pel territori en qüestió el terme llatí (llatí parlat) cŭnīcŭlus, que donà efectivament els termes romànics conill, conejo –en castellà–, coniglio –en italià– o coelho –en portugués–, segons els respectius condicionaments d’evolució fonètica. (O, millor dit: no s’havia pogut arribar a la fase de palatalització del mot cŭnīcŭlus. Perqué –per a acabar de complicar les coses– no déu omitir-se que el terme llatí cŭnīcŭlus és paraula també d’origen ibèric. Sembra, però, segurament improbable que el mot Onil puga derivar de la mateixa paraula ibèrica que va donar peu en llatí, partint de la Hispània romana, a cŭnīcŭlus i, cap al segle X d.C. –o poc abans–, als seus derivats romànics, entre ells les formes palatalitzades it. coniglio, cat. conill, port. coelho. Hi ha també un altre argument de pes, i és que un cas d'afèresi –pèrdua del so consonàntic inicial– del tipus conill>*Onill i de canvi fonètic -ll>-l –pèrdua de la palatalització– a la fi de la paraula per explicar el pas de *Onill –no documentat– a Onil –un cas aquest últim que seria de simplificació articulatòria–, com també s'ha proposat per tal d'explicar l'origen del terme Onil, sembla poc versemblant, atés que un so consonàntic al començament d'una paraula com ara un topònim és en general resistent, i per aquest motiu la pèrdua d'una c- inicial en un nom de lloc seria un fenomen més bé rar.) De manera que, dit amb tota cautela, probablement no hi ha en el remotíssim –i encara obscur– terme Onil res que justifique en rigor qualsevol filiació lèxica amb la paraula conill o amb estadis previs en l’evolució d'aquest mot (i tampoc naturalment amb ovil, com postulava el text semidocte del segle XVII, que de manera ximple i mecanicista havia d'explicar-se el toponímic Onil per una mera mutació consonàntica d’ovil, un pas espontani de v a n). V. Etimologia popular i rigor crític. La raó de ser de l'etimologia popular és coneguda: allò que sembla fosc i inintel⋅ligible es tracta d'explicar instintivament mitjançant una derivació fàcil i accessible a tothom. En el cas d'Onil, una suposada abundància especial de conills al seu voltant, si més no en el seu passat, o bé el fet (òbviament no exclusiu d'Onil) que existiren conilleres (covils) o –com primerament s'argumentà al segle XVII– estables per al bestiar (ovils) explicarien satisfactòriament el naixement del nom del lloc, reforçat (o reforçant-se recíprocament ambdues fal⋅làcies, no se sap ben bé) per un gentilici, colivenc, que ha sorgit d'una àrea nocional molt afí (basant-se també en l'atribuïda relevància especial de les conilleres locals, dels covils, d'existència incontestada, això sí). ¶ La intuïció popular no sempre atina, i amb colivenc ha forjat un terme probablement ja inabdicable, allà on la forma estrictament correcta –correcta des d’un punt de mira estretament filològic, s’entén– hauria hagut de ser onilenc. Però és clar que l’adhesió sentimental al terme colivenc farà ja comprensiblement imborrable l’adjectiu tradicional. L'errada és consubstancial a la història de les paraules (i més a la dels noms de lloc i habitants), i els errors també són filologia. Si es parla en termes més o menys doctes o amb una mínima pretensió de crítica, no té sentit, però, seguir insistint en fer derivar de conill o conceptes variants, o afins, el probablement antiquíssim Onil, encara que haja arrelat per càndida confusió un gentilici que s’apropa ingènuament a aquelles suggestions zoològiques, que resulten òbviament més familiars i complaents que no l'enigma, encara irresolt, del seu origen.

[3] Fuente: Explotación estadística del censo según el Instituto Nacional de Estadística de España. Población por sexo, municipios y nacionalidad (principales nacionalidades).

[4] Fuente: Población de hecho según el Instituto Nacional de Estadística de España. Alteraciones de los municipios en los Censos de Población desde 1842, Series de población de los municipios de España desde 1996.

[1]

[2]

[3]

[4]