Atac a la primera paral·lela
| ||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||
L'Atac a la primera paral·lela fou un episodi destacable del setge de Barcelona, durant la Guerra de Successió Espanyola, essent un intent dels assetjats de trencar el setge de la ciutat de Barcelona. Tingué lloc el 13 de juliol de 1714.
Antecedents
Preveient la mort de Carles II de Castella sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el conseqüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però aquest mor, i Carles II en el darrer testament abans de morir proposa Felip d'Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d'octubre i les Corts finalment es taquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l'Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.
Els carlistes guanyaren terreny al principi, i el pretendent austríac entrà a la capital catalana el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població catalana que el proclamà el seu rei Carles III. Catalunya queda definitivament en mans austríaques després del fallit setge de Barcelona de 1706. A la península, la guerra continuà entre atacs i contraatacs dels dos bàndols. Carles ocupà Madrid el 1707, però Felip la recuperà, i en la retirada, a la batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707), les tropes filipistes van vèncer les de l'Arxiduc i això precipità el signe de la guerra. El regne d'Aragó i el Regne de València van ser annexionats a Espanya.
L'estiu de 1710, l'exèrcit aliat, reorganitzat, reprèn les accions ofensives i venç als borbònics a la batalla d'Almenar i la Batalla de Monte de Torrero, recuperant l'Aragó, i l'Arxiduc torna a entrar a Madrid el 21 de setembre, però la impossibilitat de mantenir-la, els fa retirar, sent derrotats els exèrcits aliats a la batalla de Brihuega i la Batalla de Villaviciosa de Tajuña i perdent definitivament Aragó.
L'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles morí, sense descendència masculina, i en heretar Carles la corona imperial, davant la possibilitat de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V, Anglaterra abandonà dom Carles i Catalunya a canvi de Gibraltar i Menorca.
El Tractat d'Utrecht es va signar l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental. Els anglesos havien abandonat el territori a la seva sort i al cap d'un quant temps, el mateix Arxiduc es va desinteressar del fet, perquè li oferiren la corona imperial i els catalans del Principat i les Balears i es van trobar sols, resistint a Barcelona i Cardona contra les tropes filipistes.
La ciutat de Barcelona, on s'havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el 25 de juliol de 1713, i es van realitzar alguns atacs infructuosos a causa de l'escassa capacitat artillera de les tropes borbòniques comandades pel Duc de Pòpuli, que va ser substituït pel Duc de Berwick, que va començar la fase definitiva del setge amb l'ocupació del Convent dels Caputxins i l'obertura de la primera paral·lela, una trinxera de més d'un quilòmetre de longitud a poca distància de la muralla construida la nit del 13 de juliol.
La batalla
La desesperada situació de la ciutat, un cop construïda la primera paral·lela no arronsà la resistència barcelonina, que a primera hora del matí del 13 de juliol de 1714 hi organitzà un atac comandat per Josep Anton Martí amb la intenció de destruir-la. L'atac a la paral·lela resultà un fracàs i les tropes s'hagueren de reagrupar i retirar-se de nou dins la ciutat.[1]
Conseqüències
La consolidació de la paral·lela va permetre a Duc de Berwick acabar el Mètode Vauban per expugnar la ciutat.
Referències
- ↑ Albertí, Santiago. L'Onze de Setembre. Albertí Editor, 2006, p. 246. ISBN 84-7246-079-7.