Cantou

Un cantou al Baix Llemosí. A dalt de tot es pot veure un estant, que al mig té un crucifix platejat. El cantou està envoltat de cadires i un banc, que serveix també per guardar la sal. A cada costat de la ximeneia hi ha dos nitxos o estants empotrats, on hi ha alguns recipients i làmpares d'oli.

En aquesta altra imatge s'aprecia millor l'estant superior. Aquest cantou té, a més, un forn, a l'esquerra. A la dreta podeu veure un pernil penjant de l'estant.

Fitxer:Bogatir-cantou-12.jpg

Un home assegut al banc de sal prepara una trufada al cantou. Observeu que cuinar amb paella implica l'ús de morillos (suports de ferro), que (a baix, en horitzontal) suporten les eines per a bufar el foc. Més amunt, a les dues barres verticals hi ha dues anelles per a penjar altres eines per al foc i, sobre elles, dos suports en forma de copa, on es posàven els bols de sopa o cafè per escalfar-los.

El cantou (escrit canton en occità, pronunciat cantú) és, a les cases tradicionals occitanes, el centre de la vida familiar, la sala que fa les funcions de cuina i de sala d'estar, i més precisament la ximeneia, que és la que dóna el nom a la sala. Encara avui dia, se sol dir cantou a la cuina, encara que s'estigui parlant en francès, sobretot al nord d'Occitània. El mot cantou significa cantó, i més precisament "el cantó, o racó, del foc".

De l'Edat Mitjana fins al segle XX, el cantou ha estat el centre de la vida en una casa, ja que complia les funcions de cuina, donar escalfor, llum, etc. Les cendres es recollien i s'usàven per a fer detergent. Les marmites es penjàven sobre el foc d'una corda o cadena. A la mateixa paret del cantou, una mica per sobre, hi havia sempre un estant llarg, sovint de paret a paret, i sobresortit, del qual es menjàven pernils i llonganisses, i sobre el qual es guardàven les làmpares i alguns altres estris. Els estris per a cuidar el foc, però, es deixàven al costat, ben a mà.

Tradicions

Les vetllades a la vora de la llar de foc o del cantou han estat la distracció principal de les families camperoles occitanes fins al segle XIX. Cada vespre s'hi reunia la família, disposada en semicercle al voltant del cantou, tradicionalment els avis sèien de fet al cantou mateix, al costat dels nens més petits. L'avi, com a cap de família, sèia al lloc d'honor, el banc on es guardava la sal, i l'àvia devant seu en una butaca. Hom parlava del que s'havia fet durant el dia, explicava o escoltava històries o tafaneries, menjava una mica de pa amb formatge o algun embotit, o potser une castanyes cuites al foc i bebia vi o algun licor. A les diades s'hi afegien els veïns i els amics, de vegades també es cantava, o fins i tot ballava, i era el lloc on començàven a festejar els joves.

Aquest foc es mantenia encès tot el dia i només es fèia mig adormir durant la nit. El matí a primera hora la nena més petita de la casa, com era la que tenia les mans més petites, era la que havia de fer-lo revifar abans que baixéssin els altres. De vegades s'apagava completament, i era habitual haver d'anar a casa del veí per demanar-li una espurna i portar-la fins al propi cantou.

Vegeu també

• Cuina llemosina i cuina alvernesa (cuines tradicionals occitanes)
• Altres tradicions del país: borrèia, vièla, acordió diatònic

Bibliografia

• La société rurale traditionnelle en Limousin: ethnographie et folklore du Haut-Limousin et de la Basse-Marche, Volum I. Albert Goursaud. 1976. Editorial G.-P. Maisonneuve et Larose. ISBN 2-7068-0611-7 (francès)
• La Maison rurale en Haute-Marche, pàg. 30. Michel Boucher et Joëlle Furic, Éditions Créer, ISBN 978-2-84819-023-5 (francès)

Referències

Portal d'Occitània