[[Categoria:Articles sense referències des Plantilla:Deod']]

Plantilla:Sidebar with collapsible lists

Extensió del dialecte català septentrional respecte la resta de territoris catalanòfons.

El català septentrional (sovint anomenat de manera massa generalista rossellonès) és un dialecte constitutiu del català enquadrat dintre del bloc oriental de la llengua i parlat en la Catalunya Nord. L'empremta d'aqueix dialecte s'estén cap a dins de la Catalunya Sud en l'anomenat septentrional de transició. És un dialecte que té trets comuns amb l'occità o en algunes vegades influenciats per aquesta llengua. Té també un subdialecte, el capcinès, que podria representar segons alguns lingüistes un estat arcaïc del dialecte.

Característiques generals

Les nombroses particularitats del català septentrional es poden explicar en bona part pel contacte o comunitat d'orígens d'aquesta mateixa llengua amb l'occità. Parlar d'occitanismes per a vocabulari, és difícil, un bon nombre d'aquestes paraules són probablement d'una forma de llatí comú al Rosselló i al Llenguadoc. Que la proximitat llenguadociana hagi ajudat a conservar paraules comunes amb l'occità en el rossellonès, és evident, amb això no n'hi ha prou per fer-ne occitanismes, excepte evidentment en una postura ideològica que voldria que l'anomenat català septentrional hagi sofert de la contaminació occitana via el manlleu.

Cal dir que com al Sud de l'Albera passa amb el català, al Nord la imposició del francès als catalanoparlants del país ha induït francesismes. Conserva alhora certs elements de la llengua antiga preservats de la influència de l'espanyol.

Tal com defensen molts lingüistes especialitzats en l'estudi d'aquesta àrea lingüística, la majoria dels caràcters propis del dialecte rossellonès provindrien, d'una banda, de l'assimilació d'elements occitans, i d'altra banda, del fet que els locutors rossellonesos parlen tant el català com el francès, cosa que provoca una contacte entre ambdues llengües.

Les conseqüències concretes d'aquesta situació sobre la llengua parlada a la Catalunya Nord consisteixen en nombroses interferències, causades pel bilingüisme, i també en molts manlleus del francès, de l'occità i fins i tot del castellà. D'això en resulta:

un ús especial de certs termes catalans, així com l'assimilació de paraules franceses i occitanes en la llengua parlada
una francesització d'unes formes verbals, i un ús especial dels temps verbals
la creació de noves frases fetes.

Variació dialectal (basat en Carles Grandó)

A la plana del Rosselló el dialecte és homogeni, a part d'unes lleugeres variants dins l'ús de certes paraules (sense que sigui exclusiu): a Perpinyà diuen 'a can Pere' i a la Salanca, 'a xon Pere'; a Perpinyà diuen 'ana[r] a dalt' i a la Salanca, 'muntar'; a Perpinyà diuen 'nin, nina' i a la Salanca, 'petit, petita' i a Tuïr diran 'pallago, pallaga'; a Baixàs diuen 'talaiar' per 'espiar' (mirar) i diuen 'manta' per 'un munt, força'; a Corbera diuen 'és clare' per 'és clar'. A molts endrets diran 'els forasters', i el mateuet (perpinyanès de Sant Mateu) dirà 'els estrangers'.

La separació del pla de Rosselló del Vallespir i del Conflent no presenta una frontera lingüística marcada. El català de Corbera, Tuïr, Llupià, Terrats, Forques, Paçà, Tresserra, Banyuls dels Aspres, Brullà, Ortafà, Elna, la Torra d'Elna no canvia gaire del català de Cameles, Castellnou, Santa Coloma, Montoriol, Torderes, Llauró, Vivers, El Voló, Montesquiu, Sant Genís, Palau del Vidre, Argelers. Llur distinció resideix sobretot dins la fonètica, la vocalització del rossellonès és més tancada. En el vallespirenc se noten alguns canvis de vocables, algunes expressions: ganso per ganxo, arendola per olendra, pujar per muntar, allà per allí, un xic per un poc, patana per trufa, blat de moro per blat d'indi, escopsar per agafar, patorra per batzana (eixarranca), frare per flare, ou per si (afirmatiu), rotllet per cercle.

Passa igual pel Conflent, a Sant Miquel o a Bula de Terranera se parla més o menys com a Illa. Se diu al Conflent : Meitat per litre, manxa per bufet, s'allongar per se cotxar (estirar-se), rampenat per ratapenera. 'Talent' per fam a Prada. suire suiro per siure en rossellonès (suro). En consonantisme la comarca zona del Conﬂent es diferencia clarament de la resta del català per l'evolució en [jr] del grup llatí -BR- com es pot constatar amb roire per roure o suire/suiro per suro (al Rosselló Siure). Pel que fa a la pronunciació del dígraf -ix- existeix una mena de conservació irregular del iod a la zona conﬂentina, amb molta variabilitat en funció de les paraules. Aquesta realització es retroba sobretot al nord i al sud del Conﬂent i de manera irregular en funció de les paraules.

Les variants són rares. Sols l'article 'el' s'hi emprava més que 'lo'. A Rosselló, l'article 'lo' era el més usat però, amb el temps, l'ús d'el s'hi arrelà. No fa dubte que el català del Conflent, i sobretot el del Vallespir, són més preservats que el rossellonès.

Límits del català i de l'occità

Al país de Fenolledès com a l'Aude, que marquen la regió fronterera septentrional del dialecte, se parla el llenguadocià. El llenguadocià no és tan breu com el català. Ha servat més vocals i també més desinències, que varien d'aspecte segons les comarques. Al Fenolledès, moltes finals dels substantius són en -e, -es; a l'Aude la major part són en -o, -os. El català ha traspassat la frontera lingüística; trobem vocables catalans al llenguadocià dels primers vilatges : 'esquena','cóser' a La Tor de Trinhac i Trevillac, en lloc de 'esquina' i 'corderar', 'vòl que vage' a Sant Pau i Quilhan, en lloc de 'vòl que ane', 'som' a Pasuòls i Tuissan, en lloc de 'soi', 'aviat' i 'fèrreblanc' a Leucata en lloc de 'lèu, lhèu' i fèr-blanc. El límit extrem del rossellonès el formen els pobles següents partint del mar : Salses, Òpol, Vingrau, Talteüll, Estagell, Montner, Nefiac, Illa; i dellà de la plana de Rosselló: Tarerac, Arboçols, Catllà, Molig, Mosset. Les fites de la frontera lingüística del llenguadocià les constitueixen els pobles de Leucata i Fitor (Aude), Perillós (Rosselló), Tuissan, Pasuòls (Aude), La Tor de Trinhac, Cassanhas, Bèlhestr, Montalban (Fenolledès); dirigint-se vers el Capcir, Trevillac, Sornhan, Rabolhet. La regió d'influència és, en certs rodals molt estreta, com entre La Tor i Estagell: a Vingrau la llengua occitaneja; a Talteüll diuen 'recepigut' (d'origen llenguadocià) per 'rebut'; a Estagell, 'bua' (de vaca) i a Montner 'busa' per 'buina' i 'han' per 'tenen'.

Descripció fonètica

El tret més característic del català rossellonès és la pronúncia de la "o" tancada tònica com si fos una "u", com ho fa l'occità tot. Així, la frase "El pont del Canigó" s'hi pronuncia "El punt del Canigú".
Igual que en castellà, el sistema vocal del rossellonès es redueix a cinc vocals: [a], [e], [i], [o], [u]. Però, no es tracta pas d'una influència del castellà.
Les paraules esdrúixoles no existeixen en rossellonès. Aquesta característica provoca canvis ortogràfics importants. Així, època es pronuncia [e'poka] i música [mu'zikə]. A més, adjectius com fàcil, difícil, científic esdevenen en rossellonès facil·le, dificil·le i cientifique.
La "l", quan és al davant d'una "t", tendeix a desaparèixer, fenomen que explica l'existència de paraules com [esku'ta] (per escoltar) i [mu'tu] (per moltó), com en occità (escotar, moton)
Tal com en mallorquí, en català popular i en occità de Provença, moltes paraules que s'acaben en -ia en els dialectes centrals tendeixen a reduir-se en "i", així es pronuncia història [is'tori], ràbia ['rabi] i gràcia ['grasi].
Cal notar la desaparició de la lletra "x" en moltes paraules com peix i calaix que solen pronunciar-se [pej] i [ka'laj], però al plural apareix (peixos i calaixos) o no (peixs i calaixs, pronunciats [pejs] i [ka'lajs].

Morfosintaxi

Els pronoms possessius llur, llurs, llura i llures que se solen emprar amb article al davant (ex: La llura mare), igual que mon, ton, sa, ma, ta, sa, mes, tes i ses gairebé solament pels membres de la família com a bona part de la resta del català. A més, el rossellonès comparteix amb el valencià els pronoms possessius meua, teua i seua. Malgrat això, el pronom sol posar-se abans del nom al qual es refereix ("Mon Déu", en lloc de "Déu meu").

Es destaca l'extensió del plural en "os", en articles com "aquestos", "aqueixos", "ellos", "aquellos", "quinos" i fins i tot "quantos" i unos.

La formació de la negació ha quedat reduïda al grau pas tal com en occità.

Ex: Ton pare menja pas.

El rossellonès conserva "quelcom" i manlleva del francès "n'importa qui", "n'importa què", "n'importa quan" i "n'importa com", que corresponen a "qualsevol", "qualsevol cosa", en "qualsevol moment" i de "qualsevol manera".

Truasieme, quatrieme i cinquieme solen substituir tercer, quart i cinquè. A més, el rossellonès conserva del català medieval el desesset o disesset, el desevuit o disevuit i desenou o disenou, com l'occità dètz-e-sèt, dètz-e-uèit, dètz-e-nòu.

El rossellonès no utilitza pas el pronom "em", independentment de la seua posició. Per tant, podem sentir frases com "Me fa pena", o bé "crida-mé més tard".

En les altres formes de català, l'enclisi es fa obligatòriament a l'imperatiu, al gerundi i a l'infinitiu. Igual que en occità, el rossellonès només fa l'enclisi quan la frase és l'imperatiu. Així, es dirà "M'ha demanat de li comprar el llibre" en lloc de "M'ha demanat de comprar-li el llibre".

Expressió de l'hora en català rossellonès

Se segueix el sistema tradicional antic "SER + nombre + Hora" : "Són tres hores de (la) tarda", "Són cinc hores de tarda" (Albert Saisset, Perpinyanenques) "Envers deu hores de nit" (Albert Saisset), "Envers una hora de matí" (Pere Burlaner).

Quarts d'hora :

Per al primer quart, es diu l'hora seguida d'"i" (un) quart": "Són tres hores i (un) quart" (3:15h).

Per als dos quarts, s'utilitza "i mija": "Dues hores i mija" (2:30h).

Per als tres quarts es fa atenció a l'hora que ha d'arribar: "Tres hores menos quart" (2:45h).

També existeix una forma semblant al sistema del català central : (Són) tres quarts per deu hores" (9:45h); "Són tres quarts per una hora" (12:45h) o la fórmula : "(És) un quart per les tres", "(Són) dos quarts per les tres; (Són) tres quarts per les tres". Els mig quarts també s'hi empren : "quan van arribar al Voló, ja hi havia mig quart, i belleu més, que el trinc 'via fugit" (Albert Saisset, Perpinyanenques)

A l'obra de Pere Burlaner s'hi pot veure que s'empraven totes dues formes: "Lo trinc que puja cap a Prada parteix un poc abantes d'onze hores"; "A tres quarts per les deu, mossèn Bitarol se’n torna a cal bisbe" (p. 86); "Lo rellotge del salon va picar quatre hores" (p. 89); "Lo rellotge del campanar de la Roca del Duc tocava tres quarts per set hores" (p. 97); "Una tarda, cap a les cinc hores, mossèn Bitarol acabava de confessar una dotzena de devotes" (p. 102); "cap a les tres hores de la tarda" (p. 106); "Lo repic de les sis de la tarda tocava" (p. 117); "A tres quarts per les sis" (p. 164).

Minuts entre els quarts :

El nombre de minuts segueix l'hora sense la conjunció "i": "tres hores cinc" (3:05h), "tres hores vint" (3:20h), "tres hores vint-i-dos" (3:22h), etc. Passats els dos quarts, es resta els minuts de l'hora que arriba: "quatre hores menys vint-i-cinc" (3:35h), "quatre hores menys deu" (3:50h), etc.

Conjugacions

En rossellonès, molts participis solen canviar de forma. Així, existeixen "mereixit", "coneixit", "naixit" i "creixit".

Conjugació particular del rossellonès

Primera conjugació	Segona conjugació	Tercera conjugació
Present d'indicatiu
canti cantes canta cantem canteu canten	perdi perdes perd perdem perdeu perden	serveixi/dormi serveixes/dormes servei/dorm servim/dormim serviu/dormiu serveixen/dormen
Imperfet d'indicatiu
cantavi cantaves cantava cantaven cantàveu (pronunciat 'cantavu') cantavem (pronunciat 'cantaven')	perdiï perdies perdia perdien perdíeu (pronunciat 'perdíeu') perdíem (pronunciat 'perdíen')	serviï servies servia servien servíeu (pronunciat 'servíu') servíem (pronunciat 'servíen')
Condicional
cantariï cantaries cantaria catarien cantaríeu cantarien	perdriï perdries perdria perdrien perdríeu perdrien	serviriï serviries serviria servirien serviríeu servirien
Pretèrit perfet perifràstic
vai cantar/perdre/servir vas cantar/perdre/servir va cantar/perdre/servir vem cantar/perdre/servir veu cantar/perdre/servir van cantar/perdre/servir
Imperfet subjuntiu
cantessi cantesses cantés cantéssem cantésseu cantessen	perdés/perdessi perdessis/perdesses perdés perdéssim/perdessen perdéssiu/perdésseu perdessin/perdessen	servís/servissi servissis/servisses servís servíssim/servissen servíssiu/servísseu servissin/servissen.

El verb Ser/ésser : Sere, estre
Present d'indicatiu

sun 1.
ets/es
és
sem
seu
són (pronunciat 'sun')

1. Recomanem la grafia (jo) "sóm" (pronunciat 'sun' segons la fonètica septentrional) per diferenciar-lo de (nosaltres) "som" del català central, del valencià i del balear.

Imperfet d'indicatiu

eri
eres/érets
era
érem
éreu
eren

Condicional

seriï
series
seria
seríem
seríeu
serien

Imperfet subjuntiu

sigués/siguessi
siguessis/siguesses
sigués
siguéssim/siguéssem
siguéssiu/siguésseu
siguessin/siguessen

Gérondiu : siguent

Participi : sigut

Exemple:
Se passejar (passejar-se)
Present d'indicatiu

me sun passejat
t'ets passejat
s'és passejat
nos sem passejats
vos seu passejats
se són passejats

Plusquamparfet d'indicatiu

m'eri passejat
t'eres passejat
s'era passejat
nos érem passejats
vos éreu passejats
s'eren passejats

Futur compost

me seré passejat
te seràs passejat
se serà passejat
nos serem passejats
vos sereu passejats
se seran passejats

El verb haver:
Present d'indicatiu :

he/hai
has
ha
havem (hem)
haveu (heu)
han

Present subjuntiu:

hagi
hages
hagi
hagem
hageu
hagen

Condicional:

hauriï/hagueri
hauries/hagueres
hauria/haguera
haurien/hagueren
hauríeu/haguéreu
haurien/hagueren

A més a més:

Els verbs passius o actius, neutre o pronominals es conjuguen (com en català antic i tradicional, occità i francès), amb el verb sere i no pas amb haver, excepte per a la tercera persona del singular i del plural : "Som cantat, ets cantat, ha cantat, sem cantat, seu cantat, han cantat."
El rossellonès utilitza tal com el francès l'infinitiu de narració.
En alguns parlants del rossellonès, la diferència entre el pretèrit indefinit i el pretèrit perfet tendeix a reduir-se per influència del francès.

Lèxic rossellonès

Occitanismes o mots de continuïtat occitanocatalana

Forta presència de molts termes vinculats a l'occità (d'arrel antiga o d'introducció més recent), arcaismes medievals catalans d'afinitat occitana, que avui han romàs reduïts a l'àrea rossellonesa sota l'escalf de l'adstrat occità:

adiu ! (salut! ; adéu!), aibre (arbre), aima (ànima), ajustar (afegir), allargar (amollar, deixar anar), allargar(-se) (estirar(-se), allongar(-se) (estirar(-se), allumar (encendre), amolar (esmolar), a polit (compte! ; lentament) araire (arada), ardelesa (gallardia, coratge), arquet de sant Martí, arrestar (aturar), arreu (de seguida), atudar (apagar), aurèndol/aurendola/olendra (oreneta), avisar-se (adonar-se), belleu (potser, ja en Ramon Llull), babot (corc de blat), baldament(s) (tant de bo), band (banda, costar), blat dindi/blat d'Índia (blat de moro), bolsa (bossa), bossut (geperut), bressairola (cançó de bressol), bruig/brutx (grafia de Joan Veny) (brogit), bubot (Borinot al Conflent), ca (també coneix gos), cabota (cabeça), cambajó (pernil, cuixot), cambra (estança de dormir), campanya/campestre (camp), carbonilla (carbonissa), carrota (pastanaga), cel de la boca (paladar), ciuró/ceiró (cigró), codena (cotna), cotell (ganivet), cilla (cella), cinta (cinyell), cintar (cenyir), cogot (clotell), catlla (guatlla), cavalla (egua), clavillar (turmell), (es)corbàs (corb), crebar (rebentar), demest (enmig), desc/desca (panera plana, de forma ovalada per a la roba), de(s)gallar (fer malbé, desbaratar), desmargar (desmanegar), despenjafigues (molt alt), desenou (dinou), de seguit (de seguida), destetar (desmamar), desesset (disset), desevuit (divuit), dorca (Gerra o càntir gran de terra, de fusta o de metall, que serveix per a tenir diferents líquids, com aigua, oli, vi, llet) dorc (dorca petita), eime (esme), eimina (erola), eixir (sortir), enclutge (enclusa), enyorer (enyor), escampillar (escampar), esfoirat/esfoiregat (que té diarrea), espellir (descloure, flor), espertinar (berenar), espeternellar(-se) (estirar-se apàticament, cames ençà, braços enllà), espiar (mirar), esporucar (esporuguir), esquerrot (esquerrà), estalzí (sutge. pronunciat "estatgí" com "cotze" per colze), estela (estel), estofar(-se) (ofegar, sufocar), estonar (estranyar), estonant (sorprenent), fa/fava ! (vatua !), fanga (fang), fargat (vestit de qualsevol manera), fasti (fàstic), feda (per ovella), femoràs (femer), fena (feina, faena), filat (xarxa), filata (pal que porta banderes per les festes), filbastar (embastar), filerella (filera), flasco, -a (imbècil), flecó (panet), fornyigar (furgar), forro (saig), forroll (forrellat), fosseró (abegot, abelló), franquet (cranc), fregador (fregall), frígol/frigoleta (farigola), frixa (freixura), fringaire (xicot), gaio (guerxo), galipandàs (home alt, garrallarg), gamarro (gandul), gamat (tarat), ganyidar (grinyolar, udolar), de garripautes (de quatre grapes), gibre (gebre), gingiva (geniva), giverd (juliverd. grafies de Joan Veny), gitar (llençar/tirar), gravilla (graella), granyota (granota), gresala (palangana), grut (segó), guarir (curar), guiny (estelleta, punxa), helra/hedra (heura), hereter (hereu), jaupar (lladrar), juliana (bacallà), llestar (triar), let (lleig), llauseta (alosa), llipoter, llipota (arboç), llusset (llampec), mainatge (nen), manco (menys), manglana (magrana), manyac (gentil, dolç), margue (mànec), menar (conduir), mes (però), minyó (noi), nalt (alt), nin (nen), nut (nu), noga (nou), oir (sentir), oliu (oliver), padrí (avi), pallago (xic, noi), parpallol/parpinyol (papallona), pastre (pastor), patna (paella), patota (nina), peixoneria (peixateria), poal (càntir), potó (petó, bes) pou/paor (por), pols m. (pols f.), punyet (puny, anatomia) pescaire (pescador), peirer (paleta, mestre de cases), picassa/pigassa (destral), porrejar (fer malbé), punyet (canell), qualcú (algú), qualque (algun), quelcom (alguna cosa), quitllar (dreçar), rauc (ronc, rogall), rauquillós (rogallós), recossirar (recercar, mirar atentament una cosa per comprovar el seu estat, per cercar-hi quelcom), recossirar-se (adonar-se que una persona o cosa no hi és; trobar-la a mancar) rega (solc; retxa, ratlla), repeix (àpat), repetell (del sol) (baterell), ribera (riu), rovill (rovell), rota/ruta (carretera), salious (salpàs), sàller/sallir (sortir), sanglantana/singlantana (sargantana), siure/siuro (suro), sè (sina), sous (diners), sus (sobre), tacons (galteres), tendrum (brot), tindar (dringar), tindarell (esquella), teta (mamella), trapar (trobar), trauc (trau, forat), traucar (foradar ; despuntar), trissar (triturar, esmicolar), trillolar (tritllejar), trufa/trumfa (patata), urçol (mussol - granet a l'ull), vigília : dejuniveire (got), verm (cuc), vespra (vetlla, vigímia), vilatge (poble), votura (cotxe), xarment/xirment f. (sarment).

Marxar guarda, com en occità i en francès, el sentit etimològic de caminar i no hi significa pas partir.

Rossellonismes al diccionari de l'IEC :

Descossolar : destruir els cossols o fonaments (d'alguna cosa) envermenat : ple de cucs a l'encop : alhora espellir : descloure's espellida : desclosa flingar : fimbrar repotegar : rondinar, rebotegar (respondre amb paraules irades o de disconformitat) sarda : sardina

Gal·licismes

El rossellonès conté moltes paraules franceses catalanitzades:

cahiet (llibreta), cartable (cartera), craion (llapis), fotell o futull (butaca), mere (batlle), vutura (automòbil. 'cotxe' és un castellanisme), socissa (botifarra. occitanisme?), trotuart (voravia), presque (gairebé), apuprés (més o menys), afrós' (espantós), afrosament (espantosament), agaçar (empipar), agaçant (empipador), assieta (plat), atenció (francesisme? que es fa servir per a cridar l'atenció, com "compte"), xarmant (encantador. La paraula 'charme' s'ha exportat a tot arreu : 'charming' en anglès, 'charme' en portuguès...), jornal (en català és la paga diària. En portuguès i italià també és el 'quotidià' de paper), vitesse (velocitat), usina (fàbrica), tupet (barra), survetllar (vigilar), servieta (tovalló), ruta (carretera. Possible occitanisme), même (fins i tot), se fatxar (renyir, enfadar-se), domatge ((pena, en el sentit "és una pena que, és (un) pecat que". Els sudcatalans abusen del castellanisme 'llàstima', Quin domatge! = Quina pena, Malaguanyat (-ada) !, que…"), verbal o contravenció (multa). Moltes d'aquestes paraules del català septentrional es retroben també en l'occità.

Castellanismes

La penetració de mots vinguts del castellà es va estroncar molt fortament amb la separació política de la Catalunya del Nord de la resta del país, si bé es mantenen castellismes més antics (tot sovint comuns a la resta del català): amo, antes, hasta (en lloc de fins), apoio (del castellà 'apoyar'), atràs (arcaisme del català, occitanisme i alhora pertany al castellà), borratxo, burro, ciego, cuidado, curandero, emparo, fondo, gasto (per despesa), gitano, guapo, desditxa (per infelicitat), ciego (per cec), cigarro, i matxo (per mul), menos (menys), reparo, tabaco, tanto (per 'cop'), trago, (es)tropessar, vano, xopapo, etc.

Enllaços externs