Josep Andreu i Abelló

Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 8 de novembre de 1906 - Madrid, 31 de maig de 1993) fou un advocat i polític català. Era fill d'una família de propietaris de terres, i tenia per germà Carles Andreu i Abelló. Fou President del Tribunal de Cassació durant la Generalitat republicana. Com a parlamentari elegit el 1977 fou membre de la Comissió dels Vint que redactà l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979.

Biografia

Segona República i Generalitat republicana

Va estudiar dret a Barcelona, però un cop fou advocat va exercir a Reus, on tingué com a passant a Josep Solé i Barberà. Va militar a les Joventuts Nacionalistes i al Foment Nacionalista Republicà del qual va ser president a Reus el 1930. El 1931 va participar a la fundació d'ERC.

El 1932 fou diputat per Tarragona i va participar en l'aprovació de l'Estatut. El 1934 actuava com a un dels advocats defensors dels processats pels Fets del 6 d'octubre.

El 1936 fou nomenat President de la Audiència Territorial de Catalunya i del Tribunal de Cassació (on va contractar com a secretari al seu amic Poblet i Guarro). Quan l'abril del 1937 la Generalitat va impulsar la gran investigació dels crims comesos des de l'inici de la guerra i la revolució, Andreu i Abelló va crear un tribunal especial per jutjar aquests casos i el posà sota la direcció de Joan Bertran de Quintana. La investigació va fer aflorar nombrosos assassinats i s'identificaren els propis assassins: Dos dels anarquistes processats més importants foren Dionís Eroles i Aurelio Fernández, els quals foren cessats dels càrrecs del poder després dels Fets de Maig. Poc després, el 2 d'agost de 1937 Josep Andreu i Abelló patí un atemptat contra la seva vida, les investigacions posteriors assenyalaren Eroles com a inductor de l'intent d'assassinat però no es va arribar a provar.

D'aquesta etapa cal dir també que fou president del Club Natació Reus Ploms (1934-1939).

Trajectòria durant el franquisme

El 1939 va marxar a l'exili amb el president Lluís Companys, primer a París, després a Mèxic (via Nova York), establint-se finalment a la ciutat de Tànger (Marroc) el 1949. Allà va fundar i presidir el BIM (Banc Immobiliari del Marroc), després BIMM (Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc), i va treballar en la clandestinitat contra la dictadura franquista.

Va tornar a Catalunya el 1964 i va ser detingut o multat diverses vegades per la seva militància antifranquista. Va ser conseller a Banca Catalana. Va participar a la Coordinadora de Forces Polítiques, i a meitat dels anys setanta promovia també l'Assemblea de Catalunya fent-ne el discurs inaugural. El 1976 va abandonar ERC i es va afiliar al Partit Socialista de Catalunya-Congrés i el 1978, després el del procés d'unficació, al Partit dels Socialistes de Catalunya.

L'etapa democràtica

Fou elegit diputat del PSC per la circumscripció de Barcelona en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 1977, i reelegit el 1979,. El 1977 actuava de president de l'Assemblea de Parlamentaris. L'any 1978 presidíla Comissió dels Vint, que al parador de Sau, Masies de Roda redactà l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. A l'any següent la Comissió dels 21, que va negociar-ne l'aprovació.

Entre el 1979 al 1986 fou diputat al senat (dues legislatures). I entre 1980 i 1984 ho fou al Parlament de Catalunya..El 1984 va abandonar tots els càrrecs polítics.

Entre el 1977 i el 1985 fou el president de l'Ateneu Barcelonès.

Va morí el 31 de maig de 1993 a Madrid, després d'una llarga malatia. Fou enterrat a Reus.

Bibliografia referenciada

• Preston, Paul. L'Holocaust espanyol. 3a. Editorial Base, 2012, p. 905. ISBN 978-84-15267-23-2.