Amb una població de 9.301 persones l'any 2012, és el nucli urbà més important de la comarca, i el principal motor econòmic i cultural de la mateixa, així com la seu dels principals estaments i entitats solsonenques. Des de l'any 1594 ostenta el títol de ciutat.
Geografia
Escut no oficial de SolsonaEl terme municipal, municipis limítrofes i principals barris
El municipi de Solsona està situat a l'altiplà del Solsonès, al centre de la comarca. Excepte pel nord que limita amb el municipi de Lladurs, la resta del terme municipal està rodejat pel municipi d'Olius. Així mateix, a la banda nord-occidental del terme hi ha un enclavament d'aquest municipi: l'enclavament de Miravella, que es troba damunt mateix de la Mare de la Font.
Tot el terme municipal es troba per damunt dels 600 msnm. La cota més alta del terme municipal és al cim del Serrat de Sant Bartomeu, a l'extrem nord-oriental, per on passa la frontera amb el terme municipal d'Olius i on s'assoleixen els 869,7 m. d'altitud.[1]
Al racó nord-occidental s'hi aixeca el Serrat de Cal Trinxet, que a la contrada és conegut amb el nom de La Borda, a causa de que a l'altiplà que conforma el cim del serrat hi havia la masia (actualment enrunada) d'aquest nom. Aquest serrat assoleix els 838,2 m d'altitud.[1]
La banda occidental del terme està ocupada pel vessant de llevant de Castellvell on la frontera del terme passa just per la cota dels 800 m. d'altitud.[1] i al racó sud-occidental s'hi aixeca la Costa de Vilafranca on la frontera assoleix la cota dels 840 m. d'altitud.[1]
Hidrografia
Mapa hidrogràfic del municipi.
Corrents fluvials
Pel terme municipal hi transcorren 66 cursos fluvials (complerts o trams dels mateixos) la longitud dels quals suma un total de 45.178 m.
Totes les seves aigües desguassen al Cardener a través del seu afluent el Riu Negre a excepció d'una franja nord-occidental d'unasuperfíci d'uns 2,4 km2 que ho fan per mitjà de la Ribera del Llissó mitjançant les dues rases que la conformen: la Rasa de Moriscots i la Rasa de Comajuncosa.
El riu Negre travessa el terme municipal de nord a sud al llarg de 5.574 m. Poc després d'entrar al terme municipal rep per l'esquerra la la Rasa de Rotgers. Tot seguit i també per l'esquerra, la rasa de Cal Grill. Just a l'entrar a la ciutat de Solsona rep per la dreta el Barranc de Pallarès el qual, sota la capella de Sant Pere Màrtir, ha rebut, també per la dreta, les aigües de li aporta la Rasa de Masnou. Aigües avall de Solsona rep, també per la dreta, el Barranc de Ribalta (el qual ha rebut abans les aigües que li ha aportat el Torrent de Cal Sastre) i el Barranc de Cor-de-Roure. Aquests cinc últims torrents drenen les aigües del vessant de llevant de la Serra de la Torregassa.
Abans de sortir del terme municipal, el riu Negre rep per la seva esquerra les aigües de la Rasa de les Comes.
Les fonts són abundants en tot el terme municipal. En els 17 km² de terme municipal hi ha comptabilitzades , pel cap baix, un total de 30 deus naturals, la qual cosa dóna una densitat de quasi bé una font per cada mig km2. Les més concorregudes són la Mare de la Font, la font dels Frares, la font de la Mina, la font del Corb i la font del Grill.
Poblament
La ciutat
Vista de Solsona des del Castellvell. A la foto de sota, els diferents barris de la ciutat
El nucli medieval està format pel que actualment es coneix com a Nucli Antic, que s'aixeca al centre de l'actual nucli urbà. Al tot el voltant d'aquest nucli originari però preponderantment cap a llevant i cap a migjorn, es van anar estenent els barris de Solsona. La Creu Blanca (al nord) i Cal Llarg, (al sud-oest) són els dos únics barris que queden separats del nucli urbà. Integrats en aquest, cal fer esment dels barris de la Cabana del Geli, el Camp del Molí, la Creu de Sant Joan, Cal Xuxa, Mira-sol, Josep Torregassa, el Serrat del Mingo i el Tossal.
La resta del terme municipal és conegut amb el nom del Vinyet, nom que prové del fet que fins que, a la segona meitat del segle XIX, va sobrevenir la plaga de la fil·loxera, el cultiu predominant que en ell s'hi feia era el de la vinya.
L'any 2001 el producte interior brut (PIB) generat al municipi va ser de 161 milions d'euros. En conseqüència, el PIB/hab va ser de 21,2 milers d'euros, la qual cosa equival a 4 dècimes per sobre de la mitjana de Catalunya.
Per sectors, d'aquest PIB l'agricultura en va generar el 2,2%, la indústria el 28,1%, la construcció el 16,4% i els serveis el 53,3%[2].
A les portes del 2010, experts agents empresarials, [cal citació][[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]d'opinió i financers de primera línia, han observat que l'economia solsonina de futur immediat ha de passar per una aposta decidida pel turisme de qualitat a través de l'esforç per adaptar-lo a les noves perspectives i tendències i duent a terme una millor apreciació i conservació del patrimoni històric, tant monumental i arquitectònic com mediambiental, amb l'aprofitament del potencial del Centre Tecnològic i Forestal de Catalunya ubicat a la ciutat. També s'ha determinat que els eixos en que bàsicament s'ha d'estructurar l'economia de la comarca de la propera dècada, siguin la transformació de l'agricultura i la ramaderia acual cap a la qualitat especialitzada i la singularitat específica i, alhora, el foment racional de la biomassa forestal sense empobrir el sotabosc. Els mateixos experts recomanen [cal citació][[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]que agents públics i privats apostin de manera clara i unitària per posar en valor els recursos culturals i identitaris del territori i contribueixin en la inversió d'infraestructures viàries i de telecomunicacions, prou escassa actualment.
Agricultura
% superfície municipal destinada a ús agrícola (1999)[2]
Parc de vehicles (nombre de vehicles per cada 1000 habitants) [2]
any
Cotxes
Motocicletes
Camions i furgonetes
1991
409,58
38,90
117,15
2006
505,61
47,26
154,94
Catalunya (2006)
447,39
74,61
108,28
Història
Primers pobladors, Època Romana i les invasions visigòtiques i dels sarraïns
Les primeres referències històriques sobre la població que habita al Solsonès, daten de l’any 3000 aC en plena prehistòria i així s'ha pogut constatar per els diferents sepulcres que utilitzaven per enterrar els morts. A Solsona es té constància de l'existència de tres sepulcres. D'aquesta manera se sap hi hagué un primer poblat a la zona.
En època dels ibers es té constància de diferents poblats al Solsonès, entre els quals el del Castellvell de Solsona. Aquest poblat tenia una estructura urbana, al damunt d'un serrat, consistent en una plaça central, voltada de cases, i un pas per poder sortir i entrar. S'ha pogut calcular que eren unes 350 persones les que devien viure-hi allà al segle III aC.
La influència romana també tingué pes a Solsona. S'instal·laren a l'antic poblat ibèric, però aviat l'abandonaren, per tal de construir un nucli urbà a la confluència de les rieres de Lladurs i de l'Olmeda, edificant així una minúscula ciutat romana. Segons sembla, en aquest antic nucli hi havia l'existència d'unes termes públiques tal i com van demostrar unes excavacions a principis del segle XX. També es creu que hi degué haver un temple, que es molt probable que fos a l'indret de l'actual Catedral.
Fou en època romana, aquest nucli se l'anomenava Setelsis. De Setelsis se'n derivà el mot Setelsona, i finalment a Selsona – Solsona.
Els visigots també fan el seu pas a Solsona al segle V, i tres segles més tard, els sarraïns es varen establir a Solsona durant uns 70 anys, fins a passar a domini del rei franc, formant part del frontera que establia la Gòtia.
La vila de Solsona i la vila de Santa Maria
Al segle X, ja es troba una Solsona consolidada quant a la població, però amb la característica de que la vila naixia entorn a dos nuclis diferents i per tant dues jurisdiccions distintes. Així doncs, el senyoriu feudal sobre Solsona era compartit entre els senyors del Castell de Solsona i del Monestir de Santa Maria.
Els senyors del Castell de Solsona es deien Miró, els seus descendents s'anomenen Ecard i finalment Torroja. Serà la pubilla dels Torroja, Agnès, que el 1217 es casarà amb el vescomte de Cardona, Ramon Folc IV, d’aquesta manera el domini del Castell de Solsona és exercit per la família Cardona que amb posterioritat serà promoguda al comtat i finalment al ducat.
En quant al Monestir s'instaurà el 1070, moment en què es crea la Canònica de Santa Maria. Tot i existir primers temples amb anterioritat.
Durant la Reconquesta Solsona té el seu protagonisme, doncs molts noms de la comarca es troben també en poblacions de la Segarra, el Segrià i del Penedès en la repoblació d'aquelles terres. Segons sembla els comtes d'Urgell s'encomanaven a Santa Maria de Solsona en aquells temps.
Al segle XIII ja hi ha constància del mercat setmanal, cosa que augmentà la vida comercial amb abundància d'oficis menestrals. També es coneix l'existència de la comunitat jueva en aquella època amb sinagoga pròpia a l'actual carrer de Sant Pau. A finals del segle, es promocionà la nova construcció d'un temple d'estil gòtic en el lloc de la Canònica de Santa Maria.
La decadència arriba, però, als segles XIV i XV, donada bàsicament per la Pesta Negra de 1348 que donà grans mortaldats amb un despoblament de la comarca. Tot i així s'acorda construir unes noves muralles al 1303, restes de les quals es poden veure avui en dia, i que feien setze metres d'alçada amb vint-i-una torres, també es portà l’aigua de la font de Miravella a la ciutat amb les tres fonts públiques (font de la plaça de la Catedral, font de la plaça de Sant Joan i font de la plaça de Sant Isidre) que avui encara existeixen (1420), i altre obres com ara l'edificació de l'Hospital de Llobera.
La construcció de muralles, abans comentades, va significar la cohesió i unió de les dues viles i la creació d'un únic municipi o “Consell”, l'any 1338, però tanmateix el manteniment de les dues jurisdiccions va dur a l'aparició de dos cònsols i dos batlles, un per cada domini.
Els títols de Bisbat i de Ciutat
Al segle XVI un dels fets clau per la història de Solsona es el fet d’aconseguir ser seu de bisbat, en contra de les pretensions que tenien altres poblacions com Manresa i Balaguer.
Amb això, el rei d’Espanya, Felip II, va sol·licitar a Roma la creació d’un nou bisbat amb seu a Solsona i el papa Climent VIII, l'any 1593, va accedir a la petició realitzada i així es va convertir l’església del monestir de Solsona en catedral. Aquell mateix any, el rei comissionà a l'arquebisbe de TarragonaJoan Terès i Borrull, al bisbe d'UrgellAndreu Capella i al Nunci Apostòlic en el Regne d'EspanyaCamillo Caetani per a dur a terme l'erecció del nou bisbat. L'any següent (1594), el monarca concediria a Solsona el títol de ciutat, havent-hi a tot Catalunya un total de deu poblacions amb aquesta distinció.
No obstant, fou temps de decadència per la llengua catalana, ja que el castellà s'introduïa a les classes altes i s'enviaven bisbes castellans. Solsona, però defensava el català amb les comèdies a les places, les nadales, el cant de goigs i amb la litúrgia i la predicació de l'Església.
El temps del Barroc
En els segles XVII i XVIII a Solsona i al Solsonès se'n destaquen els grans artistes de retaules barrocs com ara els Morató i els Pujol autors de varis altars. Coincideix també amb l'època dels Bordons, coneguts orgueners o “mestres de fer orgues”.
Pintor barroc i fundador de l’escola pictòrica espanyola del segle d'or n'és Francesc Ribalta, nascut a Solsona.
El 1620 es crea la Universitat Literària, dirigida pels dominics, que dóna una forta vitalitat a les institucions i costums de la ciutat.
El 1653 es proclama la Mare de Déu del Claustre patrona de Solsona després d’haver superat una pesta. Es tracta del naixement de la Festa Major i arran d’aquest fet apareixeran les primeres referències sobre els gegants i altres elements folklòrics que tant caracteritzen la ciutat.
L'esplendor es mostra també en l'activitat comercial de Solsona on hi ha una abundància d'oficis, segurament més d'un centenar, destacant-ne els ganiveters, una de les indústries més florents i que actualment encara perdura.
Fins a finals del segle XVIII durarà aquesta prosperitat econòmica que també portarà a l’activitat constructiva d'obres importants com ara el convent de les monges, el col·legi dels escolapis, el pont de sobre la riera, el pont de l'Afrau, el portal del Pont, les entrades actuals a la Catedral i també el Palau Episcopal, d'estil neoclàssic, construït per Francesc Pons, del qual diuen que no sabia llegir ni escriure.
Es un mal començament el del segle XIX a Solsona. La Guerra del Francès va dur a la ciutat les tropes franceses de Napoleó que el 1810 van dur a terme importants destrosses. Entre les més destacades hi ha l'incendi de la catedral provocat pels francesos sota les ordres del general Macdonald que va ordenar que es calés foc al temple en absència de bisbe i capellans.
El 1833 va esclatar la Primera Guerra Carlina. Solsona i comarca havia estat majoritàriament carlina amb un suport decidit de l'Església. S'acabà el 1840, deixant Solsona molt malmesa. Els carlins es van fer els amos de la ciutat, i el 14 de juny el mateix pretendent al tro dels Carlins, Carles Maria Isidre de Borbó, va entrar a Solsona juntament amb 14.000 soldats.
La Segona Guerra Carlina, la dels Matiners, s'inicià a la mateixa Solsona el 1846 amb l'aixecament militar per part dels carlins comandats pel mariscal de camp carlí i fill de la comarca, Benet Tristany. Aquest, però fou derrotat i el 1847 va ser afusellat a Solsona.
El que seguí durant aquest període a Solsona fou una epidèmia de còlera que afectà l'any 1854.
Tot aquest seguit de calamitats obriren un període de decadència a Solsona que veié disminuir la seva població amb gairebé mil habitants, tenint en compte que en tenia poc més de tres mil. D'unes 500 cases que tenia el nucli emmurallat, només unes 150 eren poblades i la resta eren abandonades o en estat de ruïna.
L'absència de dinamisme econòmic també s'observa en el fet de què la industrialització no es va dur a terme a Solsona, doncs no reunia requisits per atraure la gran industria. La indústria que perdurava a la ciutat encara eren els tallers de ganiveters, tot i que també van disminuir.
Les circumstancies negatives també van comportar en la supressió del bisbat de Solsona. Tot i així, l'administrador apostòlic (1895-1901) de Solsona, Ramon Riu i Cabanes, es dedicà a reorganitzar les parròquies, va fer restaurar edificis d'interés històric, fundà el Museu Diocesà de Solsona i va construir el Seminari. Aquestes tasques van ajudar què el 1933 es recuperés el bisbat.
Un altre element positiu per a la ciutat va ser l'establiment de la impremta que malgrat ser inventada al segle XV a Solsona no va arribar fins a mitjans del segle XIX, exercint aleshores de difusor de cultura. També se'n destaca l'inici de l'associacionisme amb la creació del Centre Catòlic (més endavant Centre de Cultura Popular) i amb posterioritat la constitució del Centre Liberal. El 1896, la llum elèctrica arribà als carrers i places de la ciutat.
El segle XX i els inicis del XXI
Durant el segle anterior (XIX), Solsona no creixé, sinó que més aviat va veure la seva població disminuïda, degut a què la ciutat no va moure la gran indústria, ni el tren hi va arribar mai, i les carreteres van arribar tard.
Aquests trets, però han donat la característica de la Solsona actual que encara conserva els seus carrers estrets, les seves places medievals, les muralles i antics palaus i cases pairals.
Talment, però, el segle XX es caracteritza per un creixement important de la població solsonina, així com la de la resta de Catalunya. A Solsona, de principis del segle fins als anys vuitanta va veure un augment d'unes dues mil persones a un sis mil habitants.
Els inicis del segle encara hi havia una mirada al passat quant a l'economia i la indústria que tenia uns trets molt tradicionals, i cap al 1915-1930, la ciutat veurà alguns canvis en aquest sentit amb la instal·lació de dues farineres, d’una fàbrica tèxtil de cotó, etc.
El 1909 el cotxe de línia ja s'havia introduït fent viatges des de Solsona a Barcelona al preu de set pessetes. Al segon decenni del segle, es produeixen tensions al voltant del servei de llum elèctrica amb barreja d'interessos econòmics i de lluita política. Hi havia dos bàndols i cada un tenia el seu propi diari, el seu propi cafè, la seva pròpia orquestra, aquesta situació provocà greus incidents, entre els quals alguna mort.
També se'n destaca el reeixir cultural de principis del segle amb l'aparició de nombroses revistes i setmanaris com ara el Montañés, el Rebenque, Lacetània, la Verdad, el Napbuf, Llum i Guia, que van ajudar a disminuir l'analfabetisme a Solsona en molt poc temps.
Altrament és el moment en que neixen associacions que avui encara perduren com ara l'Orfeó Nova Solsona (1919) i el Club Futbol Solsona (1928) o d'altres que van tenir importància en el seu moment com ara l'Ateneu, extingit a l'arribar la postguerra.
El Modernisme arribà també a Solsona amb construccions destacades del paisatge urbà actual. Entre els edificis públics en destaca l'Hotel Sant Roc, el Col·legi dels Claretians (actual Casal de Cultura) i també el Cambril de la Mare de Déu del Claustre de l'arquitecte August Font, havent-hi també edificis de caràcter particular destacats com ara Cal Pau de Marrosella.
La República es visqué amb normalitat a Solsona, sent característics els resultats a favor de les dretes que hi havia en les eleccions. La Guerra Civil (1936-1939) comportà la persecució de sacerdots i la destrucció d'esglésies i d'imatges religioses. La Mare de Déu del Claustre, fou salvada gràcies a la intervenció del delegat d'Ordre Públic de la Generalitat a Solsona qui també recomanà al bisbe Valentí Comellas la seva fugida a Andorra. La catedral fou servida de mercat i també de biblioteca, l'església de les monges es va fer servir de cinema.
L'acabament de la guerra va donar Solsona uns 20.000 habitants provinents de poblacions ocupades per l'exèrcit franquista. A la tarda del 24 de gener de 1939, arribaren a Solsona les tropes del bàndol nacional ocupant la ciutat des del Castellvell. La fugida dels partidaris republicans va comportar l'incendi de la catedral i la destrucció del pont.
La postguerra es destaca per l'arribada d'un nou bisbe a Solsona, Vicente Enrique Tarancón, i del pes que tingué la religió cristiana en el tarannà de la gent. El 1948 s'inaugurava un nou seminari major.
A partir dels anys 50 es rebé immigració provinent del sud d'Espanya i que es posaren a treballar a Solsona en la construcció o en la indústria del tèxtil i de la fusta. Aquella mateixa època es construeix l'actual Barri de Josep Torregassa, format per habitatges de renda limitada promogudes per l'Obra Sindical del Hogar, conegudes popularment com a cases barates.
Aquella mateix decenni Solsona anà reviscolant portant aigua provinent de Canalda, fent un nou pont d'entrada a la ciutat, adequant-se el Parc de la Mare de la Font, es renova també la Fira de Sant Isidre i hi ha millora en les places i carrers. Destaca en l'àmbit festiu, la celebració de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre, el 1956, comportant un lluïment espectacular.
Als anys 60, hi haurà una millora de l'ensenyament amb la construcció, a partir de 1963, de l'Escola Nacional d'ensenyament primari i amb la nova Escola de formació professional “Castellvell”. En el vessant econòmic és quan apareix la fàbrica “Tradema” que contribuí a millorar la minsa vida industrial de la ciutat, tancat el 2013, amb l'acomiadament de 130 traballadors.
També es realitzarà l'actual clínica, i a inicis dels setanta es començarà a eixamplar la ciutat amb la construcció dels blocs de pisos que actualment hi ha a la zona del pont i també dels equipaments esportius com les piscines municipals i el camp de futbol.
De fet, els setanta es caracteritzen per la recuperació al Carnaval a Solsona, prohibit pel franquisme i l'empenta que aquest va tenir arribant a ser una festa popular i massiva. També en el vessant cultural, apareix un moviment geganter que vetllava pels gegants i altres elements folklòrics tot esbrinant-ne les dades antigues, ordenar-ne la seva sortida, a introduir nous ballets i així va ser com va constituir-se l'Agrupació de Geganters.
En quant al vessant polític, es pot destacar els fets que ocorregueren després de la mort del general Francisco Franco, l'any 1975. A Solsona, el 1976 feu pas la Marxa de la Llibertat, pacífica i reivindicativa de les llibertats nacionals. Per la Festa Major del mateix any es demanà la dimissió de l’alcalde i els regidors. El 1977 un grup de solsonins que es manifestaven davant de l'Ajuntament demanant l'Estatut d'Autonomia per a Catalunya, van aconseguir hissar la bandera catalana a la Casa de la Ciutat i van pressionar al Consistori que es va posicionar a favor de l'Estatut, essent renyat per governador civil de Lleida d'aleshores.
El 1979 hi ha les primeres eleccions municipals democràtiques, donant pas a uns vuitanta on comença a desenvolupar-se l'actual sistema democràtic. A Solsona, Convergència Democràtica de Catalunya guanyà les eleccions i fou alcalde de Solsona, Ramon Llumà que encapçalà l'Ajuntament de la ciutat fins l'any 2003.
Durant els vuitanta i els noranta destaca l'expansió del nucli urbà de Solsona, el nou Institut d'Estudis Secundari, també de les vingudes d'immigrants del nord d'Àfrica i més endavant de països de l'est d’Europa i la creació de nova indústria als afores de la ciutat.
En clau política també cal parlar de la creació del Consell Comarcal del Solsonès amb seu a Solsona i dels alcaldes que ha tingut la ciutat després de Llumà: Jordi Riart (CiU), Xavier Jounou (ERC) i l’actual David Rodríguez (ERC).
Catedral: Es coneix l'existència d'una església preromànica de l'any 977. De l'església romànica consagrada l'any 1070 es fa constar que era «un temple famosíssim en tot el món»[cal citació][[Categoria:Articles amb referències puntuals demanades des Plantilla:Deod']]. D'aquesta època se'n conserven els tres absis, el campanar, alguns elements del claustre, i el celler i el menjador dels canonges, avui habilitats per a uns altres usos. La catedral actual és d’estil gòtic, començada a finals del segle XIII i acabada al segle XVII. A l'esquerra del transsepte se situa la capella de la Mercè, amb un retaulebarroc probablement obra de Carles Morató.
Portals i muralles de la ciutat: A mesura que la vila anava creixent es construïen unes primeres muralles al segle XI, substituïdes al segle XIV (concretament, cap al 1303[3]) per unes altres que tenien un gruix de 2 metres i una alçada de 16 metres[3], de les quals queden en peu restes disperses en diferents indrets, així com tres torres a la zona del Vall Calent (carrer Mare de Déu), on es pot observar que s'hi han obert finestrals i terrats, fruit d'una integració de la muralla i ses torres com a part d'edificacions residencials la qual es va dur a terme principalment al llarg del segle XX. Per accedir al recinte emmurallat es van obrir portals que es tancaven al capvespre amb portes de fusta i s'obrien a la matinada. Actualment només se'n conserven tres: el portal del Pont, el portal de Llobera i el portal del Castell.
El portal del Pont, acabat l'any 1805, es va convertir en l'entrada principal a la ciutat després de construir-se el pont de pedra de dotze arcades a finals del segle XVIII Al segle XVII, en època de pesta, es va obrir l'actual portal de Llobera perquè hi entressin només els naturals de Solsona, com a mesura de protecció. Sobre l'entrada s'hi va construir al segle XVIII una capella, encara existent, dedicada a Santa Anna. I el portal del Castell té aquest nom gràcies a que el primer castell de Solsona era a tocar del portal, avui convent de monges. Els senyors feien solemnement la seva primera entrada per aquest portal, però abans havien de jurar que guardarien els seus privilegis i costums. L'entrada principal era fins al segle XVIII per aquest accés.
La plaça Major és la plaça principal de la ciutat, una plaça porxada on es troben els principals carrers del nucli antic de la ciutat: el carrer Castell, el carrer de Llobera i el carrer de Sant Miquel. És el punt on es duen a terme diversos actes de les festes més celebrades de Solsona: la Festa Major, el Carnaval i el Corpus, així com diverses fires durant l'any, i el mercat dels divendres. Dels edificis que conformen la plaça, se'n pot destacar l'edifici de Ca l'Aguilar (situat al núm. 5 de la plaça), que ha estat casa senyorial de successives dinasties de mercaders i nobles i on actualment s'hi troba habilitada una sala d'exposicions.
Torre de les Hores: La torre, datada abans de l'any 1500, tenia inicialment dues campanes: una per a tocar a foc i a sometent, i l'altra per a utilitzar-se com a rellotge (actualment encara s'utilitza). D'aquest campanar en destaca actualment el fet que s'hi penja el ruc durant el carnaval. Aquest costum recorda una llegenda que ha donat el renom de mata-rucs als solsonins i solsonines.
La plaça de Sant Joan Plaça de Sant Joan: La plaça Major potser és la plaça central de la ciutat, però sens dubte la plaça de Sant Joan n'és la més emblemàtica. En aquesta plaça podem trobar-hi al centre una bella font amb una poesia d'en Josep Mª de Sagarra i un templet. La primera és del segle XV, anteriorment anomenada font Major, i la capella dedicada a Sant Joan és del segle XVIII. A la part posterior d'aquesta capella s'hi pot trobar una placa amb la poesia Record de Solsona del poeta Josep Maria de Sagarra, qui passava temporades en una casa d'aquesta casa. La plaça destaca també per tots els edificis que l'envolten, sobresortint la casa de Cal Cabanes casa pairal d'una de les principals famílies de Solsona durant el transcurs de moltes generacions (actualment en obres).
Ajuntament: L'entrada principal a l'Ajuntament de Solsona es troba al carrer Castell, a la plaça anomenada plaça de l'Ajuntament. L'edifici és una construcció de principis del segle XVI, de transició del gòtic al renaixement. A la façana s'hi pot trobar l'escut de la ciutat i el del mercader que va construir l'edifici.
Palau Llobera: Francesca de Llobera, filla de mercaders, en el seu testament de l'any 1411 va deixar el seu llegat per a la construcció d'un hospital de pobres, actualment anomenat Palau Llobera. L'edifici va anar canvia d'ús, passant per ser un hospital, un col·legi de dominics, una universitat literària, un seminari, una escola parroquial i, en l'actualitat, és la seu del Consell Comarcal del Solsonès i on s'ubica l'Oficina de Turisme.
La capital del Solsonès no es pot entendre sense el seu patrimoni festiu i folklòric, essent, segurament una de les manifestacions més antigues i ben conservades de Catalunya. Solsona és una de les ciutats de Catalunya amb més gegants i bestiari popular i amb una manifestació gegantera més present.
Aquesta presència gegantera surt a la llum principalment, en tres ocasions durant l'any: per una costat durant la Festa Major i el Corpus, i per l'altre durant el Carnaval.
La tradició gegantera de Les Festes del Claustre (Festa Major de la ciutat 7, 8 i 9 de setembre) ja es troba documentada al 1653, quan els solsonins i solsonines decideixen erigir com a patrona a la Mare de Déu del Claustre, després que aquesta, segons conta la llegenda, alliberés la ciutat de la pesta.
Així en ple Barroc la ciutat de Solsona guanya distinció i presència i veu néixer any rere any elements folklòrics que participen a la processó de la Verge. Trobem els primers improperis documentats al 675 (una de les primeres referències) els gegants vells, l'any 1691 de la Mulassa' i el 1692 del Drac, del que avui encara es conserva la peça original.
Avui la manifestació folklòrica de Solsona consta de: dues parelles de gegants (els vells i els joves), un drac, una àliga, els aligons, els cavallets, quatre nans, quatre óssos, el bou, la mulassa i el ball de bastons i configuren, sens dubte, una de les manifestacions més rellevants del Principat.
Als solsonins també se'ls diu tradicionalment "mata-rucs" a causa d'una llegenda segons la qual un granger va voler donar a menjar al seu ruc un pixallits que creixia en el campanar i, en comptes de baixar la planta, va pujar el ruc amb una corda fins a escanyar-lo.[5]
Aquesta llegenda es rememora cada any a les festes del carnestoltes quan es penja un ruc de cartó al campanar i realitzen el que s'anomena "la pixada del ruc", que mulla tothom qui es troba a la plaça.
<div style="position: absolute; z-index: 2; top: Error de l'expressió: Signe de puntuació no reconegut "["%; left: Error de l'expressió: Signe de puntuació no reconegut "["%; height: 0; width: 0; margin: 0; padding: 0;">
